L' hel·lenista i traductor Josep Alsina (1926- 1993) recorda en la introducció del primer volum d'Idil·lis de Teòcrit (310-260 aC) que, etimològicament, els textos que conté no són altra cosa que poemets . En el cas del poeta de Siracusa, aquestes explosions de "dramatisme i psicologisme" funden la poesia bucòlica, la que orbita al voltant dels amors quotidians de pastors.

Al primer dels textos, Tirsis evoca la figura de Dafnis, que tot i fer mans i mànigues per conservar la castedat, ha acabat doblegat "sota la força d'Eros", fet que li ha representat pagar el preu més alt de tots, la vida ("per culpa de l'amor hom se l'enduu cap a l'Hades"). El tercer idil·li apel·la a l'amor no correspost a partir del monòleg d'un cabrer anònim que prova de guanyar-se el cor d'Amaril·lis: ni l'amenaça del suïcidi ni la descripció del seu patiment físic aconsegueixen canviar l'estimada. Tampoc les deu pomes que li ofereix, i encara menys la història d'Atalanta i Hipomenes: al relat mític, l'heroïna és derrotada pel contrincant, fascinada per les pomes d'or que el seu futur espòs deixa caure al llarg del camí. Desencantat, el cabrer acaba el monòleg decidit a abandonar-se a les amenaces carnívores: "Ja no vull cantar més. Aquí m'ajauré i els llops em devoraran. Que això sigui per a tu més dolç que la mel a la gola".