Quan va descobrir l'obra de Miquel Barceló?

Abans d'entrar a la universitat vaig passar un any a Espanya. Vaig estudiar un semestre a la Universitat de Salamanca, i després vaig estar treballant sis mesos a Madrid. Va ser aleshores quan em vaig començar a interessar per l'art i la pintura espanyola. Les primeres obres de Barceló les vaig poder veure al Museu Reina Sofia i a la col·lecció del BBVA. Pintures com Taller d'escultures són les que em van agradar més.

Què el va captivar de la seva obra?

La fisicitat, la metafísica que tenen, tan difícil de definir... Als que no coneixen Barceló, quan m'ho demanen, tot i que és una simplificació, els contesto que pinta temes extrets de la pintura espanyola amb la tècnica dels expressionistes abstractes nord-americans. Però jo no sóc crític d'art, no he escrit un assaig sobre la seva obra, he fet un llibre sobre l'home. Crec que és fonamental entendre la vida d'un artista per comprendre millor el seu art.

Entre aquest primer contacte amb l'obra de Barceló i arribar a viure un any molt a prop seu, què va passar?

Dos anys més tard, quan ja estava estudiant a la Universitat de Georgetown, vaig fer un curs sobre la història de la pintura espanyola en què vam estudiar Barceló. Aquell mateix semestre vaig haver de preparar la proposta per a una beca d'investigació, i vaig decidir fer-la sobre el Miquel. Volia escriure un assaig sobre si se'l pot considerar un pintor espanyol o si, en canvi, és més cosmopolita. Un tema, sens dubte, que ningú hauria volgut llegir. Em van donar la beca i a l'estiu vaig tornar dos mesos a Espanya per fer recerca. Vaig fer el projecte que havia de fer, però, d'altra banda, vaig conèixer alguns amics seus i vaig començar a tenir una perspectiva de la vida íntima de Barceló. El primer amb qui em vaig trobar va ser Artur Ramon fill, l'antiquari i galerista. Després, a Palma, em vaig trobar amb Toni Amengual, un amic de tota la vida del Miquel, va ser el seu ajudant als anys noranta.

En el llibre explica que Javier Mariscal va ser clau per entrar en contacte amb Barceló.

Sí, són amics de sempre. Mariscal és una persona molt efusiva. Tres mesos després d'anar a Mallorca, vaig venir a Barcelona per entrevistar-lo. "Com és que encara no el coneixes? L'has de conèixer!", em va dir. Va agafar el telèfon, va trucar al Miquel i me'l va passar. Jo no sabia què dir, érem al pati de l'estudi de Mariscal i tots els dissenyadors es van posar a riure perquè, encara que no el coneixia, hi vaig parlar com si ja ens coneguéssim. "Hola, Miquel, com estàs?", li vaig dir. Ja havia sentit a parlar de mi, Artur Ramon i Toni Amengual li havien comentat les nostres trobades. I en aquella conversa em va convidar a la inauguració de la cúpula de la seu de les Nacions Unides.

El llibre comença precisament amb la creació d' aquesta obra.

A Ginebra va començar una mica tota la història, sí. Feia dos mesos que havia decidit que volia seguir amb el projecte, i després de la inauguració vaig dir al Miquel que volia passar sis mesos amb ell a París. Un parell de setmanes més tard em va convidar a viure en un pis que està a l'edifici del seu taller i vaig poder llegir tots els quaderns. Ens vèiem cada dia i vaig tenir accés als seus amics i la seva família. No vaig decidir escriure un llibre fins que vaig arribar a París. Aleshores em vaig adonar que la qualitat i la quantitat del material que tenia es mereixien un llibre. El Miquel hi va estar d'acord de seguida. Si he pogut parlar amb la seva dona o amb Bruno Bischofberger, el seu galerista, ha sigut perquè ell hi ha insistit.

Ha viscut molt a prop de Barceló. Creu que l'ha influït a l'hora d'escriure el llibre?

Ens vam conèixer el 2008, i el 2009 va ser quan ens vam veure més. Va haver-hi després un període d'un any i mig en què no vam estar en contacte que va ser molt important. En aquell moment vaig escriure el primer esborrany del llibre. No volia escriure tenint la sensació que el Miquel em mirava de reüll.

Va llegir el llibre abans que es publiqués. ¿Li va fer algun comentari sobre el contingut?

Li vaig deixar llegir el primer esborrany el setembre passat. El Miquel és un gran lector i em va fer comentaris purament literaris i de ritme que em van servir per revisar el text durant la tardor. Em va sorprendre molt perquè es va distanciar del llibre, que parla sobre la seva vida, i només em va fer comentaris de caire literari. No sabia com seria la meva relació amb ell quan es publiqués el llibre, i tot apunta que seguirem en contacte. El vaig veig veure la setmana passada a Nova York i n'hi vaig poder donar un exemplar.

¿Ha canviat la imatge que tenia de Miquel Barceló després d'escriure el llibre?

Quan hi vaig començar a treballar només tenia 21 o 22 anys. Crec que he viscut el mateix procés que experimenta un adolescent quan entén que els seus pares no són perfectes, que són humans. Barceló no és com la resta, és excepcional, però també té debilitats.