Quan parla -a una velocitat, per cert, remarcable- Patricio Pron observa l’interlocutor amb ulls analítics i sorneguers. No passa per alt cap detall. Ni en la vida que queda fora dels llibres ni en la que comprimeix en novel·les, relats i assajos d’ençà que va debutar als 22 anys amb Formas de morir (1998). Ara, a No derrames tus lágrimas por nadie que viva en estas calles (Literatura Random House), proposa un joc complex i intel·ligent que arrenca el 1945 amb la mort d’un escriptor italià, Luca Borrello, i arriba fins al desembre del 2014: el primer escenari és un fictici Congrés d’Escriptors Feixistes Europeus; l’últim, la ciutat de Milà, en plena onada de protestes contra l’aprovació de l’última reforma laboral, que retallava -una mica més- els drets dels treballadors.

“Aquest llibre va començar com una broma privada amb la Giselle [la seva dona] després de visitar una de les cases de Pablo Neruda a Valparaíso, on es posa un èmfasi potser excessiu en la participació del poeta en el congrés d’escriptors antifeixistes a València el 1937 -recorda-. Vam començar a pensar capritxosament en un congrés d’una orientació totalment oposada, un congrés feixista. Hauria pogut quedar-se en una broma, però la idea va anar prenent cos perquè em permetia explorar una escena que em seduïa i de la qual creia que sabia poques coses: la dels autors feixistes de la primera meitat del segle XX”. Pron va començar a construir “vides interessants i destarotades” com les dels narradors de tres de les vuit parts del llibre. Hi ha el poeta Espartaco Boyano, que va vendre una mitjana de 60 llibres dels sis poemaris que va publicar; Attilio Tessore, que provoca un escàndol en l’escena teatral del país per una obra sobre la violació d’una jove italiana per part de soldats austríacs; Oreste Calosso, que té el mèrit d’organitzar el Congrés del 1945; Michele Garassino, que publica llibres que no són exactament obra seva, i, finalment, el malaguanyat Luca Borrello, el personatge més complex de tots -des d’un punt de vista artístic i humà-, que permetrà connectar No derrames tus lágrimas... amb la lluita contínua de les Brigades Roges italianes dels anys 70.

Un llibre tenyit de present

“La Itàlia dels anys 40 i la del 1977 passava per moments que es poden englobar sota el mateix epígraf d’Antonio Gramsci: «El vell món està morint i el nou encara lluita per néixer. Ha arribat l’hora dels monstres» -diu l’autor-. Mentre escrivia em vaig adonar que el llibre exigia un tercer moviment, i per això l’última part transcorre durant l’últim mes del 2014. Treballava en el llibre quan hi va haver, per exemple, els atemptats a la redacció de Charlie Hebdo, que van donar lloc a la pregunta sobre els límits de la llibertat d’expressió, uns límits que sempre mostren una certa forma de relació entre literatura i política, o també es van endurir les lleis destinades a reprimir o fins i tot prohibir la lliure manifestació dels ciutadans europeus -no només a Espanya: també a França i Itàlia- o va començar la crisi dels refugiats, que tant recorda les imatges de l’Europa posterior a la Segona Guerra Mundial... Creia que estava fent un llibre sobre el passat i vaig escriure sobre un present on les paraules de Gramsci encara tenen vigència”.

El primer que va fer Pron va ser capbussar-se en el futurisme. “Va ser la primera avantguarda històrica i la que va arribar més lluny en el projecte avantguardista per excel·lència, que és integrar art i vida -explica-. Es va preguntar sobre els vincles entre literatura i política i va estar a punt de convertir-se en una estètica de règim d’estat, l’estètica oficial del feixisme italià. També m’hi vaig interessar perquè els camins que recorrerien més endavant el dadaisme, el surrealisme, l’accionisme vienès, el situacionisme i l’art contemporani ja van ser explorats pel futurisme, que adquireix un caràcter simbòlic brutal com a exemple i alhora advertència sobre com cada vegada que literatura i política conflueixen els que en surten escaldats són els escriptors”.

La novel·la de Pron exemplifica, amb una prosa densa i plena de matisos, les servituds d’alguns escriptors al feixisme, al mateix temps que explora les possibilitats de ser-ne dissident i mostra les ressonàncies entre el passat i l’actualitat, demanant-se, entre altres qüestions, sobre la legitimitat de la violència.

Seriositat i diversió

Al grup d’autors inventats s’hi afegeixen descripcions d’alguns noms reals d’ideologia ombrívola -des d’Eugeni d’Ors fins a Lucien Rebatet, Ezra Pound i Rafael Sánchez Mazas-: “La sociabilitat dels escriptors feixistes té semblances amb la sociabilitat de l’escena contemporània”, sintetitza Pron. Com passa en bona part de la producció de l’autor argentí, No derrames tus lágrimas... planteja una història que alhora es demana quina és la manera òptima d’explicar-la. “Un dels meus objectius ha sigut no contribuir a una tradició molt específica de la literatura contemporània espanyola en què els fets tràgics del passat són narrats tràgicament i els horrors del segle XX són explicats horrorosament -diu, amb un somriure burleta-. Hi ha lectors que es poden sorprendre i fins i tot indignar de llegir un llibre que s’endinsa en fets tan seriosos d’una manera divertida i graciosa. La suspensió de la raó que provoca la rialla és fonamental, per a mi, perquè implica la possibilitat de poder dir alguna cosa nova”.

En un dels passatges de la novel·la, un dels narradors diu que hi ha dos tipus d’escriptors, “els que produeixen llibres diferents, o que pretenen ser-ho, de tant en tant”, i els que “sempre intenten escriure el mateix llibre”. Quin tipus d’autor seria Pron? “Encara que pretendre ser un escriptor diferent d’un llibre a un altre sigui un objectiu més aviat utòpic, perquè els meus interessos -com els de tots- són limitats, m’agradaria pensar que formo part del primer grup”, explica. Al llibre, el narrador diu que tots dos tipus d’escriptor estan equivocats. “Quan es procura anar en la primera direcció, però, val la pena assumir el fracàs que se’n pot derivar -admet-. És un fracàs que impedeix fracassar d’una manera més notable, que és el fracàs de l’escriptor que una vegada i una altra fa el mateix”.

Cinc 'fatxes' literaris

1/ FILIPPO TOMMASO MARINETTI

Al Primer manifest futurista, del 1908, Marinetti demanava “destruir museus, biblioteques i acadèmies” i glorificava “la guerra, única higiene del món”. Pron diu “que va elevar la histèria a la categoria d’estètica” i va ser “dels primers autors que es van pensar com a empresaris”

2/ EZRA POUND

Com molts membres de la Generació Perduda nord-americana, Pound va viure bona part de la seva vida a Europa. Als anys 40 va tenir un paper molt actiu en la defensa de la Itàlia de Mussolini. Després de la Segona Guerra Mundial va passar dotze anys en un hospital psiquiàtric.

3/ LUCIEN REBATET

Va publicar llibres com Les décombres [Les escorrialles], un pamflet antisemita a favor de la col·laboració amb l’Alemanya nacionalsocialista. Abans de la derrota del Tercer Reich es va refugiar al castell de Sigmaringen acompanyat d’altres autors col·laboracionistes, com ara Céline.

4/ EUGENI D’ORS

L’autor de 'La ben plantada' va passar de ser un dels principals ideòlegs del Noucentisme a defensar l’Espanya de Franco. Pron cita la definició d’Andrés Trapiello a Las armas y las letras, on diu que tan aviat “se abisma en la estratosfera angélica” com escriu “con la pesantez del buzo”.

5/ RAFAEL SÁNCHEZ MAZAS

Membre de Falange Española i ministre franquista, Sánchez Mazas va escriure novel·les, articles i poemes, però també va inventar la consigna “¡Arriba España!”, va redactar 'Oración por los muertos de la Falange' i va participar en la composi- ció de l’himne 'Cara al sol'.