Per simplificar i sense tenir en compte totes les possibilitats més o menys experimentals que permet el gènere, podríem dir que una novel·la hauria de tenir com a mínim aquests ingredients bàsics: un personatge central amb un conflicte per resoldre (sigui intern o extern), un nucli fort de sentit a partir del qual es desplega -o al voltant del qual es construeix- tot l'entramat argumental i, last but not least, un substrat més o menys evident d'idees, d'emocions i de dilemes que configuri el paisatge filosòfic, emocional i moral de l'obra.

En altres paraules i per simplificar encara més: una novel·la ha d'oferir almenys la peripècia compartible d'un caràcter, la vivor persuasiva d'una història i la riquesa, tan complexa i específica com sigui possible, d'un món particular. Setembre a Perugia, de David Nel·lo (Barcelona, 1959), no ho ofereix. O només ho fa en certs passatges i a mitges.

L'Hug és un traductor barceloní de mitjana edat que té l'encàrrec de traduir un llibre -Tempo di uccidere, d'Ennio Flaiano- i que decideix instal·lar-se una temporada a Perugia mentre fa la feina. Tot i que com a estudiant universitari va viure un temps a la capital de l'Úmbria, en principi res no justifica que hagi decidit de tornar-hi. Només se'ns diu, sense entrar gaire en detalls, que a Barcelona hi té la dona i els fills, i que un desassossec no gaire terrible l'incomoda. Molt inconcret i molt vaporós, esclar. Massa, segurament, per sostenir tota la història i per evitar que una sensació de gratuïtat impregni tota la novel·la i s'apoderi del lector.

Per si això fos poc, la vaguetat del punt de partida argumental es veu encara més accentuada pel relat introspectiu, parsimoniós, descriptiu i detallista de la quotidianitat de l'Hug, el qual es dedica, durant la primera part de la novel·la, a passejar per la ciutat, a observar-ne els racons, a deixar-se emportar pels records, a redescobrir els plaers de la solitud, a reflexionar sobre tota mena de temes, a comparar la Perugia d'ahir amb la d'avui, i a sotmetre's a un interrogatori retòric en tota regla: per què ha triat aquest bar i no aquell altre?, per què sent el que sent?, etc. Inevitablement, s'hi troba a faltar una mica de nervi narratiu.

Pel que fa a l'argument, l'únic agafador fort és l'amistat que l'Hug lliga amb el Paolo, el seu company de dispesa, el qual pateix una greu malaltia que a penes li permet mantenir-se dempeus. La seva relació, còmplice, fraternal, és el motor de la segona part de la novel·la. Irregular, aquesta segona part té alguns episodis sobrers o fins i tot cursis -les fantasies voladores que experimenta Paolo-, i d'altres que són prou notables, com aquells en què el malalt s'esplaia parlant sobre la seva dolença sense floritures poètiques, amb una gravetat digníssima, que commou.

Més enllà d'una certa flonjor general, que fa que tot resulti massa estàtic i massa pla, cal dir que David Nel·lo reprodueix amb eficàcia la impressió que l'ambient cosmopolita i benestant de la ciutat causa en el protagonista. I que, tot al llarg de l'obra, s'hi troben reflexions interessants, passatges de qualitat i expressions ocurrents. I que la prosa, tot i que de vegades és innecessàriament poetitzant i reiterativa, en general flueix i es nota força treballada.

Setembre a Perugia ha estat guardonada amb el premi Roc Boronat 2011.