Barcelona.Per a un pare de família amb tres criatures, la feina de novel·lista no és una conjuntura fàcil. Quan Eloi Vila (Sant Esteve de Palautordera, 1972) està capbussat en la redacció d'una novel·la, no té més remei que llevar-se a quarts de cinc del matí, beure d'un glop un parell de cafès ben carregats i fer petar els ossos dels dits per posar-se a teclejar. Té ben bé tres o quatre hores abans que els tres nanos se serveixin el bol de cereals de l'esmorzar.

Amb aquest ritme va enllestir la seva primera obra, L'any del Senyor , un dels èxits del Sant Jordi del 2009. Ara, entre les novetats, hi ha un nou volum que du el seu nom, Una paraula de més , publicat per Alisis. Acabada aquesta segona proesa, Vila encara no ha recuperat el plaer de dormir fins a la sortida del sol. Segueix llevant-se a una hora intempestiva, i a trenc d'alba surt de casa i es dedica a passejar pels volts de Sant Esteve de Palautordera.

Eloi Vila reconeix que, de lector voraç, no n'és gaire. No és per mandra, ni per falta de ganes. Però el temps és un mal enemic, i Vila és un home pluriocupat que ha d'esgarrapar hores de son per escriure les seves novel·les. Molts el van conèixer quan treballava en programes com El club o Sota terra . Ara forma part de l'equip d' El convidat , que enguany prepara una nova temporada. Encadenant una feina rere l'altra, difícilment li queden hores per jeure al sofà a passar pàgines. Tanmateix, parla amb molt de gust de la literatura de Dashiell Hammett, Truman Capote, Asa Larsson i Javier Cercas. Escriptors com aquests l'han dut a bastir el seu últim títol, una incursió en el thriller inquietant i sorprenent. Però si algú vol buscar les autèntiques arrels de la seva obra, haurà de fer un salt al setè art. "El cinema forma part de les nostres vides", raona Vila, que es confessa devot de les pel·lícules de Tarantino i creu que l'han ajudat molt a treballar amb l'estructura. Igual que Pulp fiction , el llibre de Vila passa com una fletxa.

L'altra gran inclinació d'Eloi Vila frega les vicissituds de l'esperit periodístic. Vila ha estat cap d'esports d' El 9 Nou ; redactor de Catalunya avui i del programa Alexandria, i tertulià de RAC 1. En la seva faceta de novel·lista no ha deixat enrere la fal·lera per llançar-se a la cerca de la primícia. "Busco escenaris que m'atrauen més que no pas escenaris que conec", diu Vila. "M'emociona anar als llocs i sentir com parla la gent. I, a més, m'encanta córrer el risc d'equivocar-me". Tot i que el marge d'error sempre és excitant, Vila dedica com a mínim un any a pensar els seus llibres, i no comença a escriure fins que l'escaleta no està tancada. Només si té la pauta desplegada sobre la taula de treball es decideix a atacar el procés de redacció, que dura aproximadament sis mesos.

Paral·lelismes amb la sèrie '24'

"Si hagués de dir quin és el número que millor va amb aquest llibre, triaria el 4", diu l'autor. La història es desenvolupa en quatre jornades, i en quatre espais diferents; comença a Lisboa i continua a Camprodon -una terra que Vila coneix bé-, a la costa de Tarragona i a Garbet. Tots els dies estan desglossats per capítols, escrupolosament encapçalats per l'hora i el lloc dels fets. "Deformació periodística", diu Vila. El resultat manté un rigor semblant al de la sèrie 24 , creada per Robert Cochran i Joel Surnow, i emesa per la cadena nord-americana Fox entre el 2001 i el 2010. I, tot i que Una paraula de més no parla d'una delegació antiterrorista, té com 24 una acció trepidant, i manté la sensació que els seus personatges sempre juguen al límit. "Dir una paraula de més significa moltes coses. Si parlem de la màfia, aquesta paraula pot convertir-se en una bala entre cella i cella", argumenta Vila.

El protagonista de la història és Max Oliva, en paraules de l'autor, "un paio que està molt penjat". Segons Vila, Oliva "pertany a una generació que ho ha tingut tot i que, alhora, ha estat molt incapaç". Però, com diu el prefaci de la novel·la, "el dia que disparen a en Max Oliva, la seva vida torna a tenir sentit. No beu, esnifa menys, pesa cinc quilos més que fa tres mesos i torna a fer fotografies".

Al marge de les imposicions del gènere, Vila ha tirat endavant amb un individu que evoluciona. Potser és per això que se sent tan orgullós de la seva creació. Per una raó o una altra, no pot evitar esbossar un mig somriure cada vegada que mira la coberta. Ara només li queda esperar veure si el 23 d'abril recuperarà l'èxit amb què el públic el va rebre fa dos anys. I, després, cap a un nou projecte.