Abans de convertir-se en un dels escriptors de referència de la Generació del 50, Juan Marsé va començar a llegir novel·les de duro i a observar Barcelona des del taulell de la joieria on va treballar a partir dels 13 anys. "Escric en castellà perquè em dóna la gana -explica a l'entrevista d'hora i mitja que arriba als cinemes aquest cap de setmana, Juan Marsé habla de Juan Marsé-. Dels pocs llibres en llengua catalana que hi havia a casa recordo algun poemari de Joan Salvat-Papasseit i Genoveva de Brabant . Les pel·lícules que veia i les novel·les que llegia eren pràcticament totes en castellà. Em molesta que s'identifiqui la llengua amb la pàtria. Per mi, una de les millors definicions dels patriotes és la que diu Cary Grant a Ingrid Bergman a Notori, de Hitchcock: «Els patriotes aguanten la bandera amb una mà i amb l'altra et roben»".

Marsé va debutar l'any 1960 amb Encerrados con un solo juguete, finalista del premi Biblioteca Breve i publicada a Seix Barral. "Va ser llavors que vaig conèixer Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma i els germans Ferrater -recorda l'escriptor-. Els cridava molt l'atenció el meu origen obrer, un atribut que jo no tenia cap intenció d'esprémer". El mateix any que va publicar la primera novel·la, Marsé va rebre una visita a la joieria: era Carme Balcells, que després d'uns anys de treballar a l'agència literària ACER començava a reclutar escriptors per al seu propi projecte empresarial, que amb els anys es convertiria en un dels més importants del mercat en llengua castellana, representant autors com García Márquez, Vargas Llosa, Cortázar, Moix, Cela, Delibes i Allende. "Li vaig dir que no estava segur que escrigués res més; la vocació d'escriptor no m'arribaria fins a Últimas tardes con Teresa, publicada el 1966".

Abans d'això, Marsé va passar un temps a París "per airejar-se una mica". Entre altres feines, va escriure guions, va traduir Yukio Mishima -del francès- i Cesare Zavattini -de l'italià- i va escriure una novel·la que mai més no ha deixat reeditar, Esta cara de la luna (1962). "Últimas tardes con Teresa és la història d'un equívoc: les aspiracions progressistes de la protagonista l'acosten a un noi de barri, de qui pensa que forma part del partit comunista", explica Marsé, que amb aquesta novel·la va descobrir, per culpa de la censura, que les correccions l'engrescaven tant o més que la creació: "Em passaria la vida corregint i tornant a corregir. M'agradaria que les meves novel·les me les escrigués algú altre. Jo em dedicaria a revisar-les".

La maledicció del premi Planeta

Després de La oscura historia de la prima Montse (1970), Marsé escriuria la seva novel·la més polèmica, Si te dicen que caí (1973), que va ser publicada a Mèxic després de guanyar el primer Premi Internacional de novel·la del país. "El títol que jo volia era Adiós muchachos, però Jaime Gil de Biedma me'l va desaconsellar. A Espanya no es publicaria fins després de la mort de Franco", fa memòria l'escriptor, que en una entrevista de l'època en una televisió mexicana va respondre de dues maneres diferents a la "pregunta tòpica de què pesa més, el fons o la forma". "Tenir una bona història per explicar és molt important, però també és fonamental la manera com l'expliques -argumenta-. Les teories no serveixen per a res, en literatura". L'any 1978 Marsé va guanyar el Planeta amb La muchacha de las bragas de oro: "Ha estat molt maltractada per haver aconseguit aquest premi, que és una maledicció". Més de dues dècades després, l'escriptor va formar part del jurat que va premiar Pasiones romanas , de Maria de la Pau Janer: "Quan el 2005 vaig ser jurat del Planeta vaig comprovar que alguns dels seus membres es convertien en funcionaris de l'editorial. No llegien ni els manuscrits..." Marsé va arribar a qualificar la novel·la guanyadora de "bodrio tremendo". L'autor comparteix opinions similars de les adaptacions cinematogràfiques d' El amante bilingüe (1990), El embrujo de Shanghai (1993) i Canciones de amor en Lolita's Club (2007): "Cada vegada que un productor compra els drets d'una de les meves novel·les per fer-ne una pel·lícula, no compra el meu criteri".

Després de Caligrafía de los sueños (2011), Marsé prepara un nou llibre, que parteix d'un crim en una cabina de cine. "El tema no és l'assassinat, sinó la memòria -aclareix l'autor-. Estic fart de la novel·la negra".