L'any 2010 moria als 62 anys Tony Judt víctima d'una malaltia que l'havia paralitzat gradualment. És una gran pèrdua: Judt va ser un historiador extraordinari i un intel·lectual omnívor i entenimentat, un assagista polític de primera, un polemista francament incisiu i un excel·lent escriptor. En resum, un savi. Ho proven llibres com Postguerra , una obra mestra enlluernadora, Passat imperfecte , El món no se'n surt o el bell i revelador recull de records El refugi de la memòria . La mort se'l va endur en plena maduresa.
A començament del 2009, quan ja no podia escriure, un altre historiador, Timothy Snyder, li va proposar d'encetar un seguit de converses, que havien d'entaular cada dijous durant uns quants mesos. El resultat d'aquelles converses és aquest llibre. Pensar el segle XX no és un llibre-entrevista habitual, sinó una cosa molt més densa i cordial, és un diàleg, i ens hem de felicitar perquè Judt va trobar un interlocutor capaç de sostenir-lo. Snyder -autor del magnífic Terres de sang , entre altres llibres- no solament és un historiador de gran talla; tot i la diferència d'edat, també era un bon amic i algú que compartia molts dels camps d'estudi i les inquietuds de Judt. L'amistat dóna una fluent calidesa a aquest diàleg; la familiaritat de Snyder amb molts dels volums de la immensa biblioteca mental de Judt l'eleva molt amunt. El llibre és un homenatge explícit a l'art de la lectura i la conversa a fons. Implícitament, ho és també a l'ofici d'historiador i a això altre que de vegades la lectura i la conversa a fons poden fer sorgir: l'amistat entre savis.
El llibre està dividit en nou seccions, cadascuna de les quals arrenca amb un apunt autobiogràfic de Judt, que obre un diàleg sobre temes relacionats. Així, el vincle entre la vida i l'obra queda ben perfilat. Ser conscient de la influència de la peripècia vital en la investigació és el deure de tot historiador honest, i Judt ho sabia bé. Assistim, doncs, a la gradual adquisició de l'ofici, la mirada i els hàbits que permetran a Judt comprendre el món en què vivia; la manera en què es va desplegar, de mica en mica, una de les ments més lúcides del nostre segle.
El panorama que se'ns presenta és ampli: els seus orígens familiars en el petit univers dels immigrants jueus a Anglaterra; la vida al Londres de postguerra, el pas de Judt per la Universitat de Cambridge -inusualment oberta en aquells anys als estudiants pobres- i els quibuts d'Israel; els compromisos juvenils amb el sionisme i el marxisme, que entrenaren la seua capacitat crítica, o els revolts de la seua molt viatjada carrera d'estudiós. Al voltant de tot això, plana l'ombra d'un llibre que Judt ja no va poder escriure sobre la vida intel·lectual del segle XX. La conversa amb Snyder permet esbossar-ne algunes de les línies principals: l'horror de l'Holocaust i la instrumentalització de la memòria; el sionisme; les modes intel·lectuals angleses i franceses; el marxisme i les seues temptacions; el feixisme i l'antifeixisme; la cultura centreeuropea i la caiguda del mur, i el liberalisme i la planificació social, entre d'altres.
Tony Judt era un liberal -en el sentit ètic i polític- molt influït per Isaiah Berlin, un socialdemòcrata (el valor de la socialdemocràcia "és que permet una vida decent") i un pluralista. Comprendre, per a ell, era acceptar la validesa de diversos esquemes alhora. Com a bon historiador, sabia que no hi ha una gran veritat definitiva, però sí que hi ha moltes veritats petites i concretes que hem d'assumir sense tergiversacions ni simplificacions. Judt s'exigia -i ens reclama- "viure en la veritat", és a dir, buscar-la de diferents maneres, sense defallir. Les seues paraules mostren que era un home valent i que podia ser càustic, però sobretot que pensava per compte propi i que era profundament sensat. Fet i fet, una mena de pensador ben rara de trobar i que sempre fa falta. Judt va ser sempre molt generós amb les seues idees, i Snyder li va donar una última oportunitat de demostrar-ho. Era, en bona part, un gest de gratitud intel·lectual. Els bons lectors han d'agrair-ho a tots dos, perquè Pensar el segle XX fa honor al seu títol i és un llibre esplèndid.
