POETES DEL XX

Flor viva de l'aire

"La meva afició als versos i al cançoneig, quasibé es podria dir que és en mi innata. La meva dida [...] acostumava a dir que, quan me deslletà, ja sabia un enfilall de cançons. Quines cançons fossin aquestes no li vaig preguntar mai". Així recorda Maria Antònia Salvà (1869-1958), a Entre el record i l'enyor, l'associació entre vers i melodia des d'una edat ben prematura.

Autora de mitja dotzena de poemaris, repartits entre Poesies (1910) i Lluneta del pagès (1952), Salvà va impregnar bona part de la seva producció d'una musicalitat hipnòtica. Per a El retorn , publicat l'any 1934, va comptar amb la revisió prèvia i el consell expert de Josep Carner, que ja havia prologat el segon llibre de l'autora, Espigues i flors (1926). El retorn compagina el poema breu i efectiu, tot sovint fet a partir d'una observació de la natura ("Flor viva de l'aire, / libèl·lula atzur / volares rondaire / per sobre del mur", Libèl·lula ) amb retalls de joventut: "records d'una infantesa remota i planament familiar" ( Esbart dispers ), les visites a Ca les monges , "un amorós recés" ( Amb les monges ) o l'homenatge sentit al seu germà Antoni (Idil·li ). En l'apartat Fe i pàtria homenatja la llengua, el crucifix, Jaume I i Ramon Llull: "Vós que la sang d'Amic vessàreu / en holocauste per l'Amat; / vós, oh Poeta, que estimàreu / la font, l'ocell, l'arbre fullat".

Més continguts de