BarcelonaL'escriptor Francisco Castro (Vigo, 1966) presenta aquest dijous a la sala d'actes de l'Hospital de Manlleu 'Em deia Simbad', una novel·la que ajuda els infants i adolescents a comprendre les conseqüències de l'Alzheimer. El llibre, traduït per la valenciana Tàndem Edicions, ha venut 45.000 exemplars en l'edició original en gallec publicada per l'Editorial Galaxia, un pilar fonamental de la cultura gallega que Castro dirigeix des de fa un any.

'Em deia Simbad', el llibre que ara s'ha traduït al català, el vas publicar en gallec fa nou anys. Ha canviat alguna cosa teva visió sobre l'Alzheimer en aquest temps?

No, en essència és el mateix. El que manté el llibre, entre moltes altres coses, és la necessitat de no perdre de vista el que és important: la gent. Al llibre hi ha persones que no poden ocupar-se de l'avi malalt per les seves carreres professionals o d'altres que només pensen a aparcar a l'avi malalt en algun lloc. Però el que realment importa és la persona malalta. En tots aquests anys de contacte amb gent que pateix aquesta malaltia es reafirmen idees que ja intuïa, com el misteri que suposa que en una ment malalta i que ho va perdent tot els afectes segueixen amb la millor de les saluts. Una persona que ja està fora del món, que no coneix ningú, que no és capaç de reaccionar davant de res, però sí que reacciona davant d'un petó o una carícia. El llibre és també una aposta per la tendresa.

Per què vas decidir articular el llibre a través de la relació d'un avi amb el nét, quan en casos d'Alzheimer acostumen ser els fills, sobretot les filles, les que tenen cura del malalt?

Tota literatura és sempre autobiogràfica. En el meu cas, el llibre neix de la malaltia de la meva mare. A casa meva hi havia el meu fill d'onze anys, i vaig escriure el llibre perquè el meu fill, nét d'una malalta, pogués entendre aquesta malaltia. Això explica per què hi ha un nét i un avi.

'Em deia Simbad' ha tingut més de nou edicions en gallec.

Sí, prop de 45.000 exemplars venuts a Galícia. És una barbaritat. L'últim any, a més, va ser el segon llibre més venut de l'Editorial Galaxia, l'editorial que dirigeixo des de fa un any. És un llibre que té una gran prescripció educativa. Hi ha molts centres educatius a Galícia que el tenen com a lectura obligatòria. I entre els reconeixements que ha tingut, inclòs algun internacional, el que em fa més il·lusió és el premi Frei Martín Sarmiento, que és el que donen els escolars al llibre que més els ha agradat.

Dirigeixes Galaxia des de fa un any. Com influirà en la teva carrera literària?

Per increïble que sembli per la complicadíssima agenda que tinc, estic aconseguint escriure cada dia, encara que sigui un quart d'hora. Vaig ser professor de filosofia, de batxillerat, durant divuit anys, i ja era escriptor. Ara sóc editor, i sóc escriptor, i en el futur seguiré sent escriptor. Això és irrenunciable. La literatura és la meva vida. Visc de la paraula, visc amb la paraula.

Et genera alguna incomoditat dirigir una editorial i haver de publicar-hi els teus llibres?

No faig altra cosa que seguir la tradició dels directors de Galaxia. Abans que jo ho va ser Víctor Fernández Freixanes, escriptor i ara president de la Reial Acadèmia Galega, i abans Carlos Casares, també escriptor. Hi ha una mena de tradició a Galaxia que autors de la casa també ens fem càrrec de la direcció.

Quina responsabilitat suposa dirigir Galàxia?

Doncs una responsabilitat enorme. Recordo el meu primer dia ja com a director. Vaig entrar en aquell despatx i recordo la sensació de responsabilitat pels meus antecessors. Escoltar els noms de Víctor Fernández, Carlos Casares, Paco del Riego, Ramón Piñeiro... són noms molt importants en la història de Galícia. Per tant, quan t'ofereixen alguna cosa així, saps que no es tracta només de dirigir una empresa editorial. L'Editorial Galaxia és una de les columnes vertebrals de la cultura a Galícia. Va néixer el 1950 com una forma de reorganització del Partit Galleguista a la clandestinitat, com un punt de connexió amb els exiliats represaliats del franquisme, i va assumir aquesta funció de pensar i editar en clau de país. Estem per fer cultura de Galícia, i això implica també publicar al mateix temps els Harry Potter, portar a Haruki Murakami, a Paul Auster, als grans clàssics contemporanis, però sobretot i fonamentalment atendre la creació literària gallega. Per tant, he de pensar en el mandat dels nostres fundadors. A la setmana de fer-me càrrec de la direcció vaig ordenar omplir les parets amb les fotos dels fundadors, i ens estan veient i vigilant. Ens van donar una ordre el 1950. L'Editorial Galaxia es va fundar un 25 de juny, el dia de la pàtria gallega, amb tota la intenció del món. Se'ns dona una ordre per fer un determinat tipus de cultura. Per tant, la responsabilitat és brutal, enorme. Però per sobre de la responsabilitat és sobre tot un honor.

En la teva obra ets poc fidel als gèneres. A Catalunya, Manuel de Pedrolo va decidir també escriure en diversos gèneres perquè la llengua agafés múscul en diferents registres. ¿És una mica el que fas tu?

Crec que sí. M'encanta que citis a Manuel de Pedrolo perquè va ser una persona que va estar molt vinculada a l'Editorial Galaxia a través de traduccions. Abans de començar una obra sí que tinc clar que vull que no s'assembli a l'anterior, i això implica també l'aspecte formal. El 2005 vaig guanyar el premi Blanco Amor, el més prestigiós de la literatura gallega, amb 'Spam', el primer llibre en el qual hi ha hipertext. M'agrada barrejar, innovar, fer coses diferents. Per a nosaltres és fonamental com a editorial, i també per a mi com a autor, que el meu treball sigui de l'època que estic vivint. Sempre dic que ser conservador és una actitud il·lògica. La història demostra que tot canvia. Mantenir-se en una actitud política o literària conservadora és anar contra el sentit comú, perquè tot està transformant-se contínuament. Idees que en el seu moment van semblar súper arriscades perquè era súper progressistes avui resulta que són un exemple de cultura carca. Això cal portar-lo també a la literatura. Jo no puc repetir-me, no puc escriure sempre el mateix llibre. El 25 d'octubre sortirà la meva nova novel·la i no tindrà res a veure amb cap de les disset anteriors.

La nova novel·la serà juvenil?

Sí. Sortirà el 25 d'octubre perquè el 26 és el dia internacional del dany cerebral i és una novel·la en la qual la protagonista té dany cerebral adquirit. Neix de la pregunta: què passa quan de sobte tens una lesió cerebral que condiciona la resta de la teva vida? Ho hem vist molt en el cinema amb personatges adults, però què passa quan ets un adolescent i et negues a què això condicioni la teva vida? No és una novel·la de gran superació ni res per l'estil, sinó per reflexionar com de cop i volta en un segon la nostra vida comença a ser una altra.

En la teva obra mostres el present de Galícia, també els conflictes oblidats de la història recent com feies a 'Tes ata as 10' (2014).

Tota la literatura té l'obligació de parlar de les parts lletges, fosques i no solucionades, de les cicatrius obertes de la societat en què es viu. Podem fer literatura de pura evasió o podem permetre-li a la literatura arribar on no arriba qui hauria d'arribar. Crec que és molt important seguir escrivint sobre assumptes mal solucionats de l'elevada als altars Transició. Va haver-hi una mena de pacte de silenci que va fer la generació dels meus pares, però hi ha altres que érem nens llavors i que ens ve de gust revisar aquella història i explicar-la d'una altra manera. Crec que tot és polític, i la literatura és una actitud política. Escric en clau política en el sentit més grec de la paraula, en el sentit de ciutat; crec que escriure és un acte de ciutadania i per tant ha de repercutir en la societat. Quan escric un llibre infantil, busco que en el cap del nen i la nena que llegeix aquests llibres canviï alguna cosa. Quan amb la Fina Casalderrey vam escriure un llibre que està també traduït al català, 'El nen gos', vam decidir que parlaríem als nens sobre prostitució infantil. Doncs el mateix en la literatura per a adults. Fer el contrari no és entendre l'essència del teu paper. Tots en aquesta societat exercim una funció política i tenim una responsabilitat amb aquesta societat.

Per edat, la teva generació, la nascuda a mitjans dels anys 60, no va poder tenir cap paper en la Transició, i al 15-M ja no éreu joves. És una generació a la qual li ha faltat una gran lluita?

Sí. Per això moltes vegades dic que sóc un malenconiós idiota, perquè m'emociono veient el concert de Woodstock, per exemple, o veient imatges de Maig del 68. Veig totes aquestes imatges i penso: "Jo volia ser-hi, allà". Però era impossible. Hi ha una part que no vam protagonitzar. De fet, fins i tot em va agafar massa petit la Moguda de Vigo dels 80. I després, quan hi ha la gran sacsejada del 15-M, ens agafa amb cabells blancs i a alguns directament sense cabells. És cert que ens falta un gran esdeveniment. Ho he reflexionat moltes vegades i sempre responc igual: que bé que no tinguem cap gran esdeveniment, perquè odio els avis batalletes. Nosaltres tenim 50 anys, i quan veig als de 60 repetint allò de "nosaltres contra Franco...", veus que al final acaben generant una mena de xiringuito ideològic del qual ja no es mouen. "Les coses han de ser així", diuen. I no. Tot canvia: Heràclit li va clavar una pallissa a Parmènides. Dir que les coses han de seguir sent iguals és una actitud absurda. Ser de dretes és absurd perquè la realitat contradiu a la dreta sempre; es trigarà més o menys, però tot canviarà. Llavors quina sort que no tenim cap batalla per explicar perquè això ens permet no estar ancorats. Em poso molt nerviós amb la gent de la nostra edat que diu "és que en la meva època fèiem...". Jo em situo fora d'aquesta conversa. La meva època és aquesta o la que vindrà. Tinc 51 anys i som al 2018, aquesta és la meva època. És com la gent que diu "la música dels 80 sí que era bona". Doncs sí, alguna, perquè també hi havia uns nyaps impressionants. "És que ara tot és dolent". No, perdona, ara hi ha gent estupenda. I el mateix en la literatura: "És que ja no s'escriu com escrivia Pla o com escrivia Cunqueiro". Doncs encara sort, perquè avui en dia ningú entendria aquesta escriptura deliciosa i meravellosa, sí, però molt rococó.

¿El procés català és material literari?

Sí, tot ho és. Entre Homer, Shakespeare i Cervantes i algun altre ja van tocar tots els temes. Tot està explicat. I el Procés és una història que també pot ser literària. És una història de lluita per la llibertat. I aquí no dic necessàriament lluita per la independència, sinó lluita perquè em deixin a mi poder decidir fins i tot si em quedo amb tu. Cada setmana participo en una tertúlia a la televisió de Galícia i porto mesos insistint en això. Cal donar el dret fins i tot a celebrar un referèndum i que el resultat sigui que no vull marxar. La revolució és el referèndum, no la independència. El referèndum pot tenir una conseqüència negativa o positiva en funció dels interessos. I tant que és material literari. El tema del poder ha sigut un clàssic en la història de la literatura i, bé, crec que poques vegades en la història d'Espanya s'ha exercit el poder de l'estat amb més virulència i d'una manera més descarnada. Una qüestió que era purament política, que podia haver-se quedat dins els límits de la política, des del primer instant des del poder central hi va haver un intent de judicialitzar-lo. I per descomptat que la llei els dona la raó, però en l'època de Franco una dona que marxava de casa la policia anava a buscar-la i la llei li donava la raó al marit. “És que cal complir la llei”, diuen. Doncs depèn. Gràcies que alguns es van negar a anar a la mili, altres vam poder declarar-nos objectors de consciència, però hi va haver algú que va desobeir. Gràcies al fet que les dones porten tota la vida desobeint van canviant les coses, perquè si no haguessin desobeït la llei, avui no parlaríem com parlem en clau feminista.

Des del teu punt de vista com a editor, ¿quins autors i autores estan explicant el present de Galícia?

Crec que la literatura gallega viu un moment d'esplendor, com demostra el fet que cada vegada se'ns tradueixi a més idiomes i que hi hagi molts reconeixements fora del país. Jo citaria alguns noms que són claus en aquest moment a part dels ja clàssics Manuel Rivas i Suso de Toro, que són dos referents. Per exemple, Antón Riveiro Coello, que cadascuna de les seves novel·les és una petita obra d'art, o Inma López Silva, que acaba de ser traduïda al castellà. I després hi ha una legió important de secundaris que ens agradaria estar en aquest nivell tan alt.