Barcelona.Durant tota la dècada dels trenta, Hans Fallada (1893-1947) va empunyar una de les plomes més populars i estimades d'Alemanya, i el seu estil realista i esmolat el va convertir en el màxim representant de la Nova Objectivitat literària. Des del seu debut en el món editorial l'any 1931, amb la novel·la Agricultors, cacics i bombes , Fallada va convertir-se en un referent de la gent senzilla, lloat per la seva capacitat de parlar dels últims peons, dels ciutadans anònims i dels esglaons més baixos de l'escala social. Des dels seus inicis com a escriptor es va interessar per la vida dels personatges submergits, com ho feia el seu compatriota Alfred Döblin, autor de Berlín Alexanderplatz . I el seu èxit es va sentir fins i tot a Hollywood, el 1934, quan Frank Borzage va adaptar un dels seus títols, I ara què, homenet? , amb el rostre inconfusible de Margaret Sullavan.

Però després de la seva mort, l'any 1947, la seva obra va caure en un immerescut i cruel oblit. Tots els treballs inèdits es van perdre o malvendre, i aquelles novel·les que s'havien convertit en emblemes d'una generació van deixar d'editar-se durant molts anys. El silenci sepulcral es va allargar diverses dècades fins que l'editorial americana Melville House es va decidir a rescatar la prosa de Fallada, l'any 2009. Ara la seva obra torna a batre rècords de vendes. Avui aplegarà els grans de la indústria del llibre de tot el món en un acte convocat per l'editorial alemanya Aufbau que se celebra al Teatre Maxim Gorki de Berlín. Entre d'altres, l'editor de la britànica Penguin Books hi tindrà un escó. L'objectiu és homenatjar la primera publicació íntegra de l'última novel·la de Fallada, Sol a Berlín , que aquí arribarà el dia 14 de març de la mà d'Edicions de 1984 (en català) i d'edicions Maeva (en castellà).

Fallada va espolsar la història que explica a Sol a Berlín als arxius de la Gestapo. L'any 1946, després de la Segona Guerra Mundial, va caure a les seves mans un expedient d'unes 90 pàgines que recollia els documents de la lluita clandestina del matrimoni Hampel. En 24 dies, Fallada va organitzar totes les dades del procés penal i de les activitats il·legals de la parella de conspiradors i va escriure aquesta novel·la. Els Hampel van ser rebatejats amb el nom de Quangel. Poques setmanes abans que sortís publicat, el febrer del 47, Fallada va morir.

Manicomis i presidis

Entre l'any 1940 i 1942, després de la pèrdua del seu fill al front, Otto i Anna Quangel es dediquen a redactar una sèrie de postals denunciant les injustícies del règim de Hitler, i totes les mentides que la propaganda nazi volia vendre al país. Cada diumenge, Otto Quangel seu a entintar targetes amb una estudiada cal·ligrafia d'impremta i altres precaucions ben meditades que amaguen tot indici de la seva identitat. Hi escriu eslògans per incitar els seus paisans a abocar serradures a la gran maquinària del nazisme, i les distribueix d'amagat per tota la ciutat. I, com deia Fallada, l'elefant se sent amenaçat per dos ratolinets, i dicta una ordre de recerca i captura dels obstruccionistes.

Darrere d'aquesta història, tan digna del clavegueram anarquista de les novel·les de Joseph Conrad, Hans Fallada ho aprofita per fer una descripció escrupulosa dels interrogatoris, dels mètodes de tortura i dels processos de condemna que tenien lloc sota les urpes del terror nazi. El mateix Fallada va ser detingut per la Gestapo l'any 1933 per resistir-se a formar part del partit, i va ser sotmès a les acusacions i tortures del règim. Tot i que aquesta no va ser l'única ocasió en què es va sentir acorralat. Des d'adolescent, Fallada va tenir un quadre psicològic força complicat, arrenglerat en diversos intents de suïcidi i episodis d'abús de drogues. Més d'una vegada es va trobar tancat en sanatoris i centres de desintoxicació per la seva addicció a la morfina.

Les seves experiències com a reclús s'uneixen en aquesta última aposta que, poc després de la fi de la guerra, desmantella els instruments de repressió social nazis. I, trencant les cadenes de manipulació de la massa, explica la història de dos personatges que lluiten per enderrocar el règim, que es juguen la vida per fer trontollar les eines del poder dictatorial. Sol a Berlín és una reconstrucció dels fets que pot diferir de la realitat. Però Jorge Semprún ja va explicar que la millor manera de fer córrer el testimoni històric és buscant-hi el relat literari. I la prova de foc és que Primo Levi, el gran narrador de l'horror dels camps de concentració - Si això és un home i La treva -, va dir que, tot i tractar-se d'una ficció, aquest és "el millor llibre que s'ha escrit sobre la resistència antinazi a Alemanya" .