Investigador de la poesia en vers i en prosa, la primera vocació de Josep Foix i Mas va ser el periodisme. A l'article d'homenatge al pintor noucentista Josep Obiols, publicat a Qüestions d'art l'any 1968, Foix recorda aquesta aspiració, manifestada ben aviat: "Devíem tenir de vuit a nou anys quan vaig ensenyar [a Obiols] el primer número d'un diari escrit per mi de dalt a baix damunt un full de paper de barba. L'havia titulat El Català i, ultra un editorial escrit tot imitant la lletra d'impremta, en el qual advocava drets, furs i llibertats, contenia uns versos de mossèn Cinto, copiats, i una rondalla". Les primeres col·laboracions protoperiodístiques de Foix van ser al setmanari En Patufet . Amb només 15 anys ja hi enviava jeroglífics, acròstics, transcripcions de rondalles populars i fins i tot traduccions de contes. Allà faria servir per primera vegada el seu "fals pseudònim", J.V. Foix, amb el qual també signaria els primers articles a La Revista l'any 1917 i a Trossos , revista d'avantguarda que compraria a Josep Maria Junoy l'any 1918. Atent als moviments artístics que recorrien Europa, els interessos de Foix s'anirien diversificant i ràpidament buscarien noves plataformes on poder ser vehiculats: els articles a Terramar, La Cònsola de Sarrià i Monitor acabarien desembocant en la implicació amb l'edició catalana del diari La Publicitat , que començaria l'1 d'octubre del 1922.

"Foix prové d'una cultura de minories que va cap a les majories. Es defineix com a investigador en poesia, però té la pretensió d'escriure als mitjans de comunicació de masses: la idea de modernitat en aquesta doble vessant és molt clara", diu Manuel Guerrero, que l'any 1996 va donar a conèixer la biografia més extensa dedicada al poeta, J.V. Foix, investigador en poesia (Empúries). A les pàgines del llibre, Guerrero escriu: "És imprescindible d'estudiar detalladament la col·laboració àmplia, diversa i innovadora de J.V. Foix a La Publicitat per entendre l'evolució política, poètica, periodística i vital del poeta cap a la seva maduresa intel·lectual i creativa".

Anys decisius

El filòleg Pere Gómez Inglada va processar la crida de Guerrero i va convertir la relació professional de Foix amb La Publicitat en objecte de la seva tesi doctoral, Quinze anys de periodisme: les col·laboracions de J.V. Foix a 'La Publicitat' (1922- 1936) , publicada per l'Institut d'Estudis Catalans l'any 2010. "Després de llegir exhaustivament els articles de Foix t'adones que el seu objectiu últim, durant aquells anys, era convertir-se en periodista" -explica Gómez Inglada-. Foix comença a col·laborar amb La Publicitat poc abans de fer 30 anys. És una època vital per a l'autor: el moment en què ha de decidir on vol anar a parar. I tria el periodisme".

Per a Gómez Inglada, el model periodístic que representa Foix és el d'algú "molt intel·lectualoide, una imatge molt semblant a la que desprenia La Publicitat i també el partit polític que hi havia al darrere, Acció Catalana". A les pàgines de J.V. Foix, investigador en poesia , Guerrero recorda la importància de la secció de cultura del diari: "Va ser una de les grans fites del periodisme d'entreguerres -recorda-. Foix volia convertir La Publicitat en un gran diari europeu. Seccions seves com Meridians , Itineraris i Panorama universal de les lletres volien mirar-se la cultura catalana des d'un punt de vista universal". Els articles dedicats a literatura i arts van ser recollits en part al quart volum de l'obra completa, preparat per Manuel Carbonell i editat a Edicions 62 l'any 1990. "Foix era molt amic de Salvador Dalí i Joan Miró, tots dos connectats amb les avantguardes artístiques internacionals -continua Guerrero-. Gràcies a ells, podia tenir informació directa i de primera mà sobre els moviments artístics del moment. Foix es convertiria ràpidament en un dels principals divulgadors del surrealisme a l'Estat". Pel que fa als interessos literaris, Foix els filtrava a través de lectures franceses i italianes, de les quals o bé en traduïa fragments extensos o bé en feia comentaris, marcats tot sovint per l'entusiasme.

El Foix més polític

"Un dels aspectes ressenyables de les col·laboracions de Foix és la persistència en l'actualitat política i en com es mulla -destaca Gómez Inglada-. Para molta atenció als canvis que estan tenint lloc a Europa i a l'entorn més proper. En el pas de la dictadura de Primo de Rivera a la República Foix escriu textos il·lusionats. Més endavant ve un cert desencant". "L'opció política de Foix -assegura Gómez Inglada- era la d'un independentisme no separatista. Ell pensa en un canvi d'ordre polític. Defensa la funció de frontissa de les nacions petites. Els grans imperis tendeixen a xocar: les nacions petites poden servir per evitar els conflictes". Amb l'esclat de la Guerra Civil i el tancament de La Publicitat , la carrera periodística de Foix s'estroncaria, en bona part per la resolució d'escriure únicament en català. A la dècada dels 50 tornaria a fer col·laboracions, sobretot des de Serra d'Or . Però el mal ja estava fet: Foix s'encarregava de les pastisseries familiars i es dedicava, en els temps lliures, a escriure versos memorables.

Fragments d'articles de J.V. Foix

"Josep Pla, tan admirable en les seves cròniques, tan subtil en llurs apreciacions, en considerar d'aprop el feixisme, s'ha comportat -a parer meu, és clar- com un esteta d'alta decadència, passejant per la Itàlia feixista un tuf rumàtic de penya d'Ateneu que fa tapar el nas a la fresca jovenalla d'avui".

(29 de novembre de 1922)

"El patriota català, el basc o el gallec tenen una idea molt més generosa de la comunitat peninsular que els autonomistes teòrics estranys al sentiment de Pàtria. L'Europa futura serà una solidaritat de Pàtries i no una solidaritat d'Estats. Ací i allà el patriotisme genèric, humil i pacifista, s'oposa al [...] compost i abstracte, jassia republicà".

(9 d'octubre de 1932)

"El nom de República és bell i gloriós, però difícil de dur. Molts no se n'han adonat. Heus aquí una magnífica campanya a emprendre. La República serà bella i [...] gloriosa per les conquistes que sota el seu règim n'hegui la llibertat. No pas la Nació damunt la República, com pensa i no gosa a dir clar Ortega i Gasset, sinó la llibertat damunt la República. [...] Serà per aquesta llibertat que els catalans mesurarem les nostres possibilitats de convivència, de llibertat i de virtut. La República és també exigència. Té una ètica, té una estètica".

(11 de desembre de 1931)

"La revolució del 14 d'abril fou, jassia que hom pretengui el contrari, específicament espanyola. La política de la Catalunya anomenada autònoma és la del republicanisme històric espanyol. Amb l'Estatut, Catalunya no solament no ha recobrat la seva ànima, sinó que està a punt de quedar, per sempre més, sense.

Aquesta revolució, catalana i catalanista, vindrà, però. No dubto que, àdhuc absents, àdhuc en la deserció, sense adonar-vos-en, hi col·laborareu".

(26 de juliol de 1933)