A La melancolia dels oficials has recuperat el personatge d'una novel·la publicada el 2002, La presonera d'Alger . És una segona part?

Efectivament, és una continuació. Vaig començar-la fa uns 15 anys, quan vaig acabar la primera. Ja aleshores volia fer una nova entrega, però al principi tot em grinyolava per problemes històrics. He hagut de fer molts canvis perquè les peces encaixessin. L'he rescrit tantes vegades que ara necessitaria una guia per saber què passa a la versió definitiva.

Quin tipus de problemes?

Bé, hi havia dues opcions. La primera era que el personatge protagonista, el de Daniel Valls, passés a la clandestinitat contra De Gaulle. Això és el que vaig intentar en un principi, però després vaig veure que no li anava bé, perquè tenia un grau molt elevat en la jerarquia de l'exèrcit. Es veu que el cap de l'OAS, l'Organisation de l'Armée Secrète, era un capità. I resulta que el Valls és comandant. Així que vaig quedar-me amb la segona opció: mantenir-lo en la legalitat.

Aquesta decisió t'ha pres molt de temps.

He fotut a les escombraries unes 200 pàgines. Evidentment, aquest material me'l quedo. És una bona pedra i dóna per tornar-hi de tant en tant. N'he conservat el tros més versemblant, una part molt reduïda. De fet, ara no em creuràs, però La melancolia dels oficials és un encreuament entre 4 o 5 llibres avortats. Per això penso que aquesta és una bona proposta perquè els lectors que no coneixen Bezsonoff entrin en el meu univers.

I el resultat de creuar 4 o 5 llibres té només 140 pàgines?

Al costat del Cabré, és com prendre's un mojito, oi? He fet un gran treball de costura. Tot són textos acabats, tancats i relligats amb el segell Bezsonoff. Però com que vendre'ls seria rebaixar el llistó, he preferit retallar la millor part de cadascun i fer-ne una barreja. Hi ha les escenes de Tànger, que vénen d'un text molt breu que no passava de short story . Després hi apareix la història de la puta de París, que surt d'una novel·la pornogràfica. Aquesta novel·la no la publicaré mai, perquè no voldria que em duguessin a la presó. Esclar que ben mirat potser la trec algun dia sota pseudònim. Val la pena.

Comences la novel·la citant Jean-Pierre Melville, un cineasta.

Sí, un cineasta que m'entusiasma. M'hauria encantat que Melville m'adaptés al cinema, però no serà possible, perquè va morir l'any 1973. M'agrada la idea que expressa en les frases que cito. Parla dels oficials vençuts que es queden en solitari però amb elegància. Jo sempre he dit que l'exèrcit vençut ha de dur el millor uniforme. Això és molt espanyol: perdre amb classe, mantenir les aparences.

És més freda que La presonera ?

El personatge del Daniel Valls ha evolucionat. Al final de la primera part mataven la dona que estimava, i a poc a poc l'oblida. Amb una guerra es desactiven moltes coses, però n'hi ha d'altres que s'activen, com el desamor. Hi ha un capítol que es diu així: "La guerra activa el desamor".

La descripció del clima bèl·lic és bàrbara i punyent.

Malauradament, totes aquestes atrocitats han passat de debò. El fetus llançat als xacals, la mare amb l'estómac ple de pedres... Ho he tret d'un fòrum d'antics francesos a Algèria. Sóc molt rigorós amb la qüestió històrica. Pensa que fins i tot tinc una guia telefònica d'Alger del 1961. Quan algú que ha estat a Algèria llegeix aquesta novel·la ho reconeix tot perfectament. El Mikimoto m'ho va elogiar molt, això.

Hi ha molts personatges, moltes relacions que s'alternen.

Això també és molt propi de Melville. Ell forma part d'aquest ambient de finals dels 50 i principis dels 60, amb un rerefons cultural molt Jean Gabin. Hi ha una bona xarxa de relacions i, sobretot, de traïcions. Tothom traeix tothom: De Gaulle traeix la seva paraula; el Valls, el seu amic Leccia; el Leccia, l'Otto Stobinski. Aquest podria ser un llibre de les traïcions, que no és el mateix que tradicions.

La novel·la està ambientada abans que naixessis. És difícil fer això?

Jo vaig ser educat pels meus avis i m'he quedat amb els seus costums. Per a mi és fàcil crear un ambient en què els ídols són James Dean o Brigitte Bardot. En canvi, no sabia qui era Amy Winehouse fins que va morir. Musicalment arribo fins als Beatles, després res. Sóc una mica de Julio Iglesias, tot i que el que realment m'agrada és Luis Mariano. I Mariano va cantar Patricia l'any 58. Dels 70 ja no en tinc ni idea. Per això em perdo quan llegeixo el llibre del meu amic Vicenç Pagès Jordà Els jugadors de whist. És com si parlés d'un trobador del segle XIII.

I ara què tens entre mans?

Tinc preparat L'any de Siracusa , una novel·la sobre el retorn dels francesos d'Algèria.

Així doncs, serà una trilogia?

Més ben dit, una tetralogia, perquè el 1996 vaig publicar-ne un en la mateixa línia que es deia Les lletres d'amor no serveixen de res . Però ara n'estic acabant un altre que passa a Sud-àfrica. Jo escric com si fes un doctorat. He passat molts anys llegint llibres sobre Algèria i documentant-me, així que ambientar-hi una història em surt natural i instintiu. I ara suposo que em passa el mateix amb les colònies holandeses.