Tres escriptors amb el sexe al cap

No tenen res a veure amb l’erotisme de les ‘50 ombres d’en Grey’ –i succedanis–, però tots tres presenten novel·les on estudien la intimitat de les relacions de parella. Jordi Llavina ho fa des del psicologisme. Charlotte Roche, a partir del trauma i la provocació. Manuel Vilas, des de l’apocalipsi carnal

"Escric sobre experiències personals, obscenes i honestes. El meu terapeuta no m'aconsella publicar els llibres que escric, perquè diu que podria fer-me mal, però jo necessito fer-ho". Charlotte Roche acaba de passar per Barcelona per presentar Furores íntimos (Anagrama), una novel·la que ha estat precedida per Zonas húmedas , una de les últimes revelacions de la literatura alemanya, traduïda a 25 països i amb dos milions d'exemplars venuts. Quan Roche, fins llavors presentadora de televisió a Viva, Arte i ZDF, va recórrer tot el país fent lectures públiques, alguns dels assistents perdien el coneixement mentre escoltaven el relat de les experiències sexuals extremes i les autolesions que l'autora confessava.

"Escric sobre sexe amb la mateixa minuciositat que si parlo d'un sopar o de les malalties d'una criatura", assegura l'autora. És ben bé així: el seu últim llibre comença amb una descripció de gairebé 20 pàgines sobre les relacions sexuals entre el matrimoni protagonista, i més endavant dedica la mateixa meticulositat amb què descriu els genitals masculins i femenins a l'hora de reconstruir l'accident que va canviar la vida de l'escriptora. "Quan vaig començar Zonas húmedas necessitava parlar de l'accident de cotxe en què van morir tres dels meus germans, però encara no estava preparada. Deu anys després encara estic molt traumatitzada psicològicament, però ja m'hi he pogut enfrontar per escrit. Durant anys, vaig esgarriar moltes relacions, cada vegada que explicava l'accident, però era una petita trampa per sentir-me millor: transmetia tot el dolor i la compassió a l'altra persona, aconseguint descarregar-me una estona de la culpa".

Una societat pornogràfica

Roche s'ha sentit responsable de la mort de tres dels quatre germans perquè el viatge va ser motivat per ella. Al cotxe hi carregaven el vestit de núvia que havia de travessar Alemanya i Bèlgica per arribar fins a Anglaterra per l'Eurotúnel. Allà, Charlotte Roche s'havia de casar l'endemà. En comptes d'això li va tocar enterrar els germans. " Furores íntimos és un llibre molt més madur que l'anterior, i pot ofendre i fer mal als lectors -recorda l'autora-. És per aquest motiu que a l'hora de fer lectures públiques he evitat mencionar l'accident. La gent hi ve esperant-se una vetllada difícil, i en comptes d'això es troben els passatges més divertits".

Al llibre, Roche carrega amb fúria contra els periodistes sensacionalistes que van perseguir la família durant mesos des de l'endemà de la tragèdia automobilística, detalla les virtuts i els inconvenients de l'ateisme, acut a un episodi de cucs intestinals ("molta gent n'agafa una vegada a l'any i se n'amaguen") i demostra, igual que a la novel·la precedent, la mestria en els passatges més íntims: "L'Elizabeth intenta copiar algunes tècniques sexuals del món del porno, i el seu marit també, com ara bufetejar la cara d'ella amb el penis. En el meu cas, la meva sexualitat estava formada del tot quan vaig començar a veure porno. Ara, en canvi, hi ha molts adolescents que quan tenen la seva primera relació sexual ja hi estan molt familiaritzats, i això condiciona les seves experiències".

L'horror del plaer

Si Roche opta per narrar situacions delicades -el flirteig amb l'escatologia és constant-, Jordi Llavina s'aproxima als meandres de les relacions de parella des d'una perspectiva més subtil. "A El llaütista i la captaire em centro en un personatge una mica grotesc, difícilment adaptable a res -diu-. El Marc ha fet l'aprenentatge de la decepció abans i tot de conèixer la persona de qui s'enamorarà".

Publicada per Amsterdam, l'última i magnètica novel·la de l'escriptor reconstrueix les dues relacions de parella més importants del seu protagonista. "Des d'un primer moment em vaig marcar que no havia de ser una narració cronològica. Ferrater deia que el gran repte d'una novel·la era el to. En aquest cas, jo em vaig plantejar transmetre una certa confusió a través de l'alternança entre la primera i la tercera persona", resumeix. Llavina opta per la tercera persona per explicar la història d'amor amb la Clara, i recorda en primera la relació de fa uns anys amb la Bel. "Hi ha un capítol que funciona com a frontissa textual, on s'explica que el Marc torna a un poble que ha visitat amb totes dues noies", apunta l'escriptor, que a la novel·la prefereix centrar-se en la complexitat dels caràcters dels protagonistes en comptes de fixar-se excessivament en les seves trobades sexuals: "No volia ser gaire explícit en aquest aspecte. El llaütista i la captaire és una novel·la moral i psicològica". Així i tot, hi ha alguna escena sexual d'una gran tenebrositat, com quan un personatge recorda la violació d'una noia de quinze anys per part del jardiner de la casa. "El pare d'ella, quan descobreix l'acte atroç, per un moment de no res veu la natja nua de la filla amb un punt de lubricitat. El narrador no es pot estar de consignar la convivència entre horror i plaer", continua Llavina, i tot seguit recorda el problema principal del seu personatge. "La clau de volta és la representativitat. ¿Realment estima algú o té la necessitat de creure que l'estima? Per a ell, totes dues dones encarnen l'Altre, per molt que siguin models molt diferents acaben confluint: li acaben generant una ambigüitat equívoca".

Còpules apocalíptiques

L'última novel·la de Manuel Vilas, El regalo luminoso (Alfaguara), relaciona literatura i sexe a partir de la vida excessiva del seu protagonista, l'escriptor d'èxit Víctor Dilan. "El meu llibre és una resposta a la literatura eròtica que abunda al mercat, que obvia la part terrible de la sexualitat. Quan es porta fins a les últimes conseqüències, el sexe es converteix en terror. Els meus personatges s'apropen a la destrucció. El sexe intens que practiquen arrenca de Sade, passa per Freud i Bataille, i arriba fins a Jacques Lacan". Víctor i Ester frueixen dels seus cossos sense cap control. "La promiscuïtat es relaciona amb l'abundància pròpia de la societat capitalista. El matrimoni, gran institució del judeocristianisme, ha racionalitzat l'impuls atàvic del sexe. És en l'interior del matrimoni que s'esdevé la creació cultural de l'amor, que ens serveix per regular l'impuls animal de la sexualitat".