La seva última novel·la, Siete años, presenta una relació de parella triangular: per una banda hi ha el matrimoni entre l'Alex i la Sonja, dos arquitectes alemanys; per l'altra, les trobades de l'Alex amb la Ivona, immigrant polonesa que el fascina per la seva lletjor.

En aquest llibre tenia la intenció de confrontar dos tipus d'amor molt diferents: un de més convencional, representat per la parella d'arquitectes, i l'altre, que està canalitzat a través de la devoció irracional i desmesurada -l'amor passió- que la Ivona sent per l'Alex. Ella va ser el punt de partida de Siete años.

Justament el personatge amb més ombres de tota la novel·la.

Exacte. L'havia de deixar en un segon pla, perquè els lectors descobrissin la seva veritat al mateix temps que l'Alex. Un cop presa aquesta decisió vaig optar perquè l'Alex fos el narrador de la història.

Hi havia el risc que el lector l'identifiqués amb el personatge, cosa que ja ha passat en altres llibres seus.

És una creu que arrossego des de la meva primera novel·la. Des que vaig començar a escriure em vaig interessar sobretot per la realitat. Un 90% del que surt als meus llibres forma part de la vida que m'envolta: no són fets autobiogràfics, exclusivament, però hi ha lectors que tendeixen a identificar-me amb els personatges o amb les situacions que plantejo en novel·les i contes.

Deu haver-hi lectors que li han preguntat si hi ha hagut una Ivona a la seva vida.

Exacte. La meva és una feina de reconfiguració: tracto igual tant els elements autobiogràfics com els que no ho són. Sempre és arriscat atrevir-se a explicar una història amb un narrador en primera persona, com passa a Siete años. A més de demanar-me si mai havia tingut cap relació semblant a la que l'Alex té amb la Ivona, a les lectures públiques se m'han acostat més d'un home i de dos i m'han dit: "He estat casat amb una dona com la Sonja durant anys!" I també m'ha passat, al revés, dones que m'han dit: "El meu marit és igual que l'Alex".

Als seus llibres, la interioritat dels personatges queda camuflada sota la closca de les accions. El desassossec que el lector experimenta és molt bergmanià: sap que els personatges estan atrapats entre el que senten i el que fan, i que en algun moment la contradicció serà intolerable i els farà reaccionar.

M'agraden molt les pel·lícules d'Ingmar Bergman, i també les de Michelangelo Antonioni. L'art que funciona és el que obre els ulls, no el que és còmode. Hi ha llibres i pel·lícules que quan es consumeixen donen una satisfacció ràpida, igual que menjar-se una hamburguesa al McDonald's. No tinc res contra l'art anestèsic, però jo procuro no fer-ne. Si em deixen triar, prefereixo la cultura que intranquil·litza.

Sempre fa viatjar els lectors, a les seves novel·les. Paisatge aproximat passava a Noruega; Tal día como hoy, als afores de París, i Siete años, a Munic.

Necessitava trobar una ciutat arrelada en la tradició però també molt moderna, fins i tot frívola. Vaig triar Munic perquè és plena de gent maca amb diners per comprar coses maques. Quan vaig començar Siete años no la coneixia gaire i m'hi vaig anar familiaritzant. Ara hi torno tot sovint.

La ciutat que viuen l'Alex i la Sonja és aparentment de línies clares i plena de llum, com una casa de Le Corbusier, l'arquitecte que més fascina la Sonja.

A mi també m'agrada molt, Le Corbusier, i aprofito per recordar que no va néixer francès, sinó suís. Quan observes amb atenció les cases de Le Corbusier t'adones que hi falta alguna cosa, potser perquè les cases semblen suspeses sobre el no-res, o perquè són espais massa perfectes. A la Sonja li hauria agradat tenir una vida tan ordenada com una casa de Le Corbusier: impecable i endreçada. Ara bé, he de dir que els edificis de Le Corbusier envelleixen malament, cosa que també li passa al meu personatge. A les cases de Le Corbusier no hi ha espai per aparcar-hi ni una bicicleta: per mi l'objectiu últim de l'arquitectura hauria de ser construir cases habitables.

Una bona casa ha de permetre viure-hi amb comoditat. Un bon llibre també s'ha de llegir sense complicacions? És aquest, el secret de l'estil Stamm?

Quan Cézanne pinta préssecs, la fruita no és la finalitat del quadre, sinó la manera com la pinta. En un llibre la història fins a cert punt és accessòria, però és necessària perquè el lector la segueixi amb motivació. He de dir que, amb els anys, cada vegada busco menys exotisme.

A Siete años, l'únic exotisme que es permet és el personatge secundari de l'Elsbeth, una artista Suïssa que no en surt gaire ben parada.

L'Elsbeth vol ser conceptual i fer coses molt originals. Però en realitat no té res a dir. Passa per fases tan experimentals com fixar-se en el treball del pa: les seves fixacions no la porten enlloc.