Llegim 15/09/2012

Lluís Nicolau d'Olwer, una mica més a prop

Marta Pessar-rodona
3 min
Lluís Nicolau d'Olwer,  una mica més a prop

Hi ha persones que, clarament, fan un país; juntament amb d'altres, això sí. A parer nostre, aquest és el cas de Lluís Nicolau d'Olwer (Barcelona, 1888 - Ciutat de Mèxic, 1961). Ja fent constar el seu lloc de naixença i de mort, creiem que es donen prou pistes per als eventuals lectors i per reservar-nos, de moment, la seva definició. D'altra banda, la història editorial de l'obra, Caliu , ja és tot un poema: editada la versió que avui se'ns dóna en facsímil el 1958 i costejat el volum per l'Institut de Cultura de Mèxic, l'obra es va reeditar a Barcelona amb supressions ( Zeitgeist ) el 1973 amb pròleg de Jordi Rubió Balaguer, fill d'un dels protagonistes, que suposa una de les entrades més llargues en el volum, Jordi Rubió Lluch ( El mestre Rubió i Lluch. Paraules d'un deixeble ).

Carles Miralles, en l'excel·lent presentació, ens diu que Nic (així se'l coneixia) era, com a estudiós, "un medievalista igualment competent en el món llatí i bizantí". Hi podríem afegir que, segons la llegenda, Unamuno el considerava l'home que sabia més grec d'Espanya, encara que ho amagava. En la presentació, breu esment al Nic polític. Ni Rubió Balaguer en l'edició escapçada ( Madame Censura ) del 1973, ni el presentador en aquesta, fan tampoc cap esment de Palma Guillén Palmita (1893-1975), professora i diplomàtica mexicana, que es casaria amb Nic, ja a Mèxic, el 1946. És una llàstima. Una cronologia o una biografia succinta ajudarien l'eventual lector nou de l'excel·lent prosa de Nic, creiem.

En canvi, estem molt d'acord amb Miralles que Caliu no és ni un llibre d'història ni un volum tan sols memorialista. Segurament, és totes dues coses, a càrrec d'un autor que va ser un polític i líder d'un partit que, pràcticament, va morir el 1939, Acció Catalana Republicana (ACR). Llegint les memòries del president Azaña, gairebé els dos únics personatges catalans que semblava respectar eren, precisament, Pere Coromines i Nic, avui tan poc coneguts entre nosaltres, per dissort.

Del Nic polític, el lector actual de Caliu , si li calgués, en tindrà notícia en Aquell sol de Vilanova... , fruit del seu pas per una presó de la França ocupada pels alemanys. El trist del cas és que Nic va passar per dues presons franceses: Fresnes, que li motiva aquell text, i Cusset, en el curs del seu tercer exili de Catalunya. El primer durant la dictadura primoriverista, el segon el 1931 i el tercer i últim exili el del 1939. Nic va ser dels exiliats que mai no van poder tornar al seu país, el nostre. Com ja ens va alertar Josep Benet, després del president Companys, Nic segurament va ser la figura més cobejada pels franquistes, per no parlar del tribunal de responsabilitats polítiques, que se li va quedar tot. Nic moria a la ciutat de Mèxic el 24 desembre del 1961. Palmita, a la mateixa ciutat el 1975, com Joaquim Xirau, un altre exiliat il·lustre, víctima d'un accident urbà. Abans, però, Palmita enviaria els papers de Nic a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i uns diners -producte de la venda d'una obra d'art- per a una beca que dugués el nom del seu marit. Avui a l'IEC hi ha una sala amb el seu nom, però roman inèdit el seu estudi sobre Pere Abelard. Fins quan?

D'altra banda, el seu retrat de Manuel Reventós ens introdueix parcialment als anys de Guerra Civil en què Nic va ser el governador del Banc d'Espanya (és l'únic governador que no té retrat pictòric, per cert, en aquella imponent institució, des dels anys 60 del segle passat de govern estatal). A Francesc Layret, assassinat ens introdueix una època tan tèrbola com a Meditació en la tomba de Lluís Companys , per esmentar tan sols algunes de les entrades a l'obra. Unes entrades destinades al common reader , que diria Johnson i parafrasejaria Virginia Woolf. Un lector corrent que Nic no menysprea però a qui sempre s'adreça des de l'alta cultura catalana, que també existeix. Podria haver dit: Catalunya serà culta o no serà. Certament.

stats