Lucreci continua, als tres últims llibres de De la natura , l'exploració exhaustiva i il·luminadora del món que va conèixer. Dedica pàgines a la fam i la set, al moviment i al son, i s'ocupa dels paranys de la vista recordant la falsa proximitat dels astres: "En el mar s'esdevé que el sol sembla als mariners eixir de les ones, desaparèixer dins les ones i colgar-hi la seva llum; i és, naturalment, perquè no veuen sinó aigua i cel; però no creguis a la lleugera que els sentits s'enganyin en tot". Considera que els somnis són una extensió de les misèries i ambicions del dia a dia: als advocats els toca "pledejar causes i confrontar lleis" i els que tenen un esperit "ple de les grans i violentes accions que executen" es dediquen a "expugnar reis, són fets presoners, es barregen en combats, aixequen un crit com si fossin esgorjats allí mateix". L'anàlisi minuciosa el convida fins i tot a donar una versió lírica de les pol·lucions nocturnes: "A l'adolescent, quan la sement comença a escampar-se pels vasos del seu cos, el dia en què esdevé madura dins l'organisme vénen a visitar-lo simulacres destacats de diverses persones nuncis d'un rostre bell i d'un color avinent, que commouen i estimulen en ell les parts inflades per l'abundor de sement, fins que, com si hagués realitzat l'acte, llança el líquid a llargues onades i solla el seu vestit".
