Si fa poc, en comentar La dama de les camèlies , parlàvem de la història de la redempció d'una "mantinguda" gràcies a l'amor i la bondat, A l'ombra de les noies en flor I ens presenta també la redempció d'una cocotte -en una trentena d'anys han canviat de nom-, Odette de Crécy, després del seu matrimoni amb l'exquisit i decadent Charles Swann, a qui tant havia fet patir a l'entrega d'Un amor de Swann , amb el patiment, però, del que a partir d'ara es convertirà en paradigma de l'amor per a Proust: la gelosia, l'únic moment en què l'amor és investit de sentit i potència poètica i significativa. Però mentre que Dumas ens presenta un cas de redempció sentimental i novel·lística -és a dir, dintre d'un marc dramàtic-, Proust ens ofereix una redempció social. Odette no pretén ser un exemple sentimental que permeti a l'espectador identificar-se amb el personatge, sinó que, més a la manera flaubertiana, és observada amb la fredor de l'entomòleg: Marcel ens la mostra parlant i actuant, i de vegades, per dir-ho així, la deixa que es pengi amb la corda de la seva ignorància. A més a més, el llibre de Proust, per la seva concepció, no permet una estructura dramàtica de presentació, nus i desenllaç, sinó que es desenvolupa en una falsa amorfor fins a desembocar, en aquest volum, en el tour de force del paràgraf final de quatre pàgines.

I potser avançant-se als seus crítics -o contestant-li ja a qualcun-, proposa una exposició del seu modus operandi a través, precisament, d'una veu crítica: la del senyor de Norpois, que ha llegit un dels textos de l'adolescent Marcel i, en un sopar a casa seva, li fa un petit comentari. El senyor Norpois qualifica Bergotte -l'escriptor que més admira Marcel, i a qui imita- de "flautista", i diu que: "En les seves obres sense múscul mai no es troba el que es podria anomenar una estructura". I després de mofar-se de l'escola "que aquests senyors anomenen l'Art per l'Art", li adverteix a Marcel que "Les obres mestres no són pas tan freqüents!" I és com si després d'haver sentir les observacions del senyor de Norpois, Marcel hagués reflexionat i hagués buscat un projecte literari en què les seves idees jovenívoles de l'Art per l'Art no es perdessin, però tampoc quedessin reduïdes només a això. Perquè la intenció de Proust en la seva magna obra és, precisament, desdibuixar tant l'estructura que no es noti, de manera que tot sembli un moviment del pensament que, per un miracle incomprensible, s'allarga gairebé tres mil pàgines. Naturalment, hi ha interrupcions, i aquestes interrupcions són el que permet, als pobres humans que som, llegir aquesta mena de simfonia interminable que de tant en tant fa una pausa per permetre que descansin els músics.

I s'ha de dir que la manera en què El Cercle de Viena ens està presentant aquest nou Proust ajuda moltíssim a la seva lectura i digestió. Els que començàrem a llegir Proust en els gruixuts volums d'Alianza Editorial, amb la seva lletra diminuta i llom de dificultosa obertura, agraïm aquestes edicions de menys de 300 pàgines que ens estalvien la penosa impressió d'estar llegint un totxo, i que transformen l'experiència de la recerca no en una cosa fàcil -perquè Proust mai es fàcil-, però sí còmoda. Però aquesta part formal no seria res si no contingués l'extraordinària tasca del traductor, Josep Maria Pinto, probablement qui millor ens ha transmès fins al moment que la literatura de Proust és sobretot una literatura oral i monologada, d'una oralitat formalitzada que escomet l'enorme tasca de bastir tot un món on els personatges troben prou amplitud per ser el que són i per representar el que vol l'autor. Sense defugir mai la dificultat, però tampoc incrementant-la; reproduint en tot moment la dicció de l'autor -que és, al cap i a la fi, la finalitat principal del traductor-, ens ofereix una versió que perdurarà durant molts, molts anys.