BarcelonaAls llibres d’Aharon Appelfeld (Czernowitz, Bucovina, 1932 - Israel, 2017) no hi apareix ni una cambra de gas, ni una execució, ni un crematori ni una fossa comuna. I, malgrat tot, el genocidi jueu impregna com una ombra silenciosa tota la seva obra literària. Applefeld, una de les grans veus de les lletres hebrees de la segona meitat del segle XX, va morir ahir als 85 anys. Amb més de 40 títols publicats, l’escriptor deixa un immens fresc literari en què indaga en l’ànima humana i en la passió per abraçar la vida sense condicions.

“Els meus personatges estan ferits: tots. Però amb les ferides no n’hi ha prou, per fer literatura. Jo també vull explicar la supervivència, l’intent de donar sentit a la vida”, afirmava Appelfeld el 2013 en una entrevista a l’ARA. Aquesta pulsió per aferrar-se a la vida va prendre la forma més extrema durant la infantesa de l’autor. Després que la seva mare fos assassinada pels nazis quan ell era un nen, va ser deportat amb el seu pare al camp de concentració de Transnístria. Appelfeld va aconseguir escapar-ne quan tenia 10 anys. Amb un grup d’adolescents orfes, va amagar-se durant tres anys als boscos d’Ucraïna i, després, va travessar Europa fins a arribar a Palestina, on va instal·lar-se el 1946. Aleshores tenia 13 anys, havia oblidat l’alemany, la seva llengua materna, i estava completament sol. L’autor va trobar en l’escriptura la seva única companyia. “Es va convertir en els pares, els avis, la meva ciutat... i el meu millor amic. Amb qui podia parlar? En qui podia confiar? En les paraules que escrivia”, explicava l’escriptor.

Per poder donar forma a l’anhel literari, Appelfeld va haver d’aprendre hebreu, la llengua amb la qual escriuria posteriorment tots els seus llibres. Va començar publicant històries curtes i, més endavant, va endinsar-se en la novel·la amb títols com Badenheim 1939 (1978), Tsili (1982) i En Bartfuss l’Immortal (1988). Club Editor va publicar aquestes dues últimes novel·les -traduïdes al català per Eulàlia Sariola- el 2013 i el 2010, respectivament. Uns anys abans, el 2009, el segell havia editat Flors d’ombra, la història d’un nen que s’amaga dels nazis ajudat per una prostituta i que li va valdre el Premi de l’Acadèmia de Literatura Estrangera de Londres el 2012.

Relats de salvatgia i intempèrie

“Era un escriptor fascinant i original des d’una enorme simplicitat aparent”, assegura l’editora de Club Editor, Maria Bohigas, que el defineix com “un gegant absolut de la literatura”. La fugida d’Appelfeld quan era adolescent va deixar una profunda empremta en tota la seva obra, en què l’Holocaust es fa present a través de testimonis que l’han patit, però l’escriptor sempre va defugir el sentimentalisme i el moralisme. Segons Bohigas, un dels seus grans valors és “l’intent de recrear aquesta sensació d’enigma que et supera i que és pròpia d’una joventut en què conviuen una extrema malvestat i alhora una extrema meravella”.

La seva expulsió de la infantesa mitjançant la salvatgia i la intempèrie el va portar a elaborar històries sobre nens que s’oculten als boscos en solitari, personatges que perden la parla i gent desarrelada i perduda. Ho va fer defensant aferrissadament la ficció com l’argamassa per erigir i mantenir viva la memòria. “No deixem de moure’ns, durant la vida, però el nostre passat ens ve al darrere. De vegades, fins i tot volem oblidar-lo, creient-nos que l’hem superat, però sempre és amb nosaltres”, deia Appelfeld, que el 1983 va ser guardonat amb el Premi de Literatura de l’Estat d’Israel i el 2013 va ser finalista del Premi Internacional Man Booker. Malgrat haver estat sotmès a una infantesa i una adolescència fosca i cruel, a les novel·les d’Appelfeld sempre hi impera la idea de bondat i l’instint per arribar a comprendre totes les cares de l’essència humana sense prejudicis. Ell ho explicava així: “Tots nosaltres necessitem l’amor. És tan important sentir que ens estimen com compartir la nostra estimació”.