BarcelonaFa dos anys, Rafel Nadal va deixar de dirigir 'El Periódico' i es va abocar a l'escriptura amb compulsió. Mentre es dedicava a la dissecció narrativa de diversos economistes i polítics -l'aproximació al poder que acabaria constituint el seu primer llibre, 'Els mandarins' (L'Arquer, 2011)-, Nadal va començar a posar ordre als records familiars i personals, material sensible que ha acabat integrant 'Quan érem feliços' (Destino, 2012), 44è premi Josep Pla de narrativa. "Em trobo just al mig d'un total de dotze germans: la perspectiva que tinc és molt diferent de la del Quim, el primer, i l'Helena, que és la més petita de tots -diu Nadal-. La diferència d'edat entre l'un i l'altre és tan gran que diria que mai no han conviscut sota el mateix sostre".

Nascut a Girona l'any 1954, Rafel Nadal construeix un volum autobiogràfic confegit a partir de petits retalls que recuperen un món que, tot i la grisor del context històric, és evocat com a espai de felicitat. "Miro de no contraposar aquests anys feliços amb l'actualitat. Hi ha un punt de nostàlgia, però no deixo que se'm mengi. Aquesta felicitat es projecta en el present: procuro que els colors i les olors d'aquella època es perpetuïn -explica l'autor-. La felicitat que descric al llibre és més primària, natural i explosiva que la que puc viure actualment. Els que ara tenim la sort de seguir sent feliços ho som d'una manera més tranquil·la i relaxada".

La "ingenuïtat infantil", i el "tot està per fer" dels primers anys de vida de Nadal estan precedits per una reculada cronològica que arriba fins als besavis: "Un dels meus besavis va emigrar orfe a França amb 16 anys; l'altre, que era carboner i analfabet, va baixar de les muntanyes fins a Girona". L'avi Pepitu Farreras va aconseguir millorar les condicions econòmiques familiars gràcies al comerç de fustes, però llavors va arribar la Guerra Civil i, tal com es pot llegir a 'Quan érem feliços', el benestar aconseguit fins llavors es va convertir en patiment. Nadal hi narra les detencions de l'avi, el xantatge econòmic al qual va haver de cedir, els diversos intents frustrats d'exili i, finalment, la descoberta, el 5 de febrer del 1939, d'un carrer gironí ple de cadàvers de milicians: "Perquè sempre més recordis el que és un guerra", adverteix l'avi a la seva filla, futura mare del periodista. "Volia mostrar una generació que, indiferentment del bàndol on estiguessin, es van fer a si mateixos a cavall de les dues guerres mundials i vivint la Guerra Civil -raona Nadal-. L'època era d'una duresa terrible, van haver de pencar com animals, i quan nosaltres vam començar a ser adolescents i a militar en la clandestinitat, o amb l'activitat política durant la Transició, ells van contemplar amb un cert estoïcisme com el nostre orgull es convertia gairebé en arrogància. Nosaltres preteníem explicar la vida a una generació que havia patit unes circumstàncies molt difícils". Els estralls de la guerra són repassats amb concisió i sense amagar els punts negres de tots dos bàndols: si un dels avis de Rafel Nadal és perseguit pels republicans, gairebé al final del llibre l'autor recorda com el pare de la seva dona va haver de fugir "bombardejat pels nacionals, que li tiren la casa a terra i l'obliguen a emigrar a Girona amb un farcell a l'esquena i res més".

"La generació dels avis va estar marcada pel drama però va ser capaç d'aixecar el país -admet Nadal-. A nosaltres potser ens ha costat admetre la valentia que van tenir per tirar endavant sense dogmes. Potser nosaltres ho hem sigut una mica més, de dogmàtics". Nadal va créixer en un ambient de petita burgesia de províncies: "Hi havia gent que la passava molt més magra que nosaltres, però així i tot a casa ens van educar en l'austeritat i el sacrifici. Els pares gairebé es van treure el pa de la boca per alimentar-nos i donar-nos estudis". Amb l'entrada en escena dels pares i els paisatges que compartirien amb la dotzena de fills, la Girona dels primers capítols s'eixampla gràcies als mesos d'estiueig passats a la Fosca o els setembres al mas d'Aiguaviva, llocs de comunió familiar i de contacte amb la natura, ja sigui pescant, caçant bolets o tenint cura de l'hort. "Els catalans tenim alguna cosa a l'ADN que fa que de seguida busquem la natura que ens queda més a prop. Hi trobem moltes respostes... Amb el temps, encara que visqui a Barcelona, segueixo escapant-me per encarregar-me de l'hort, i visc pendent del temps. Encara que no en depengui, aquest contacte diguem-ne ancestral és indispensable". A 'Quan érem feliços' , Rafel Nadal va creixent -passa per l'escola, per l'internat del Collell, es fa adolescent, descobreix l'amor-, i ho fa molt ben acompanyat: salpebra la narració amb algunes de les històries viscudes al costat dels germans, hi convoca amics i coneguts sense abassegar el lector, s'encara amb el dolor d'alguna pèrdua significativa i, per sobre de tot, homenatja dues persones molt importants a la família, la mare i l'àvia -baba- Teresa. "Per un costat, són dues dones molt tradicionals, que compleixen el paper que l'època marcava: es cuiden dels fills i de la casa. Però també surten molt a fora: tenen cultura i la practiquen". 'Quan érem feliços' no ha esgotat les ganes d'escriure de Nadal. Ja dóna forma a nous records.