Raul Brandão, entre la màscara i la duplicitat

Sempre és un bon moment per descobrir obres i autors que acaben vinculats a la nostra vida. La bona literatura té aquest revers sorprenent contra els paisatges més abúlics, esllanguits i superflus, un món socràtic que no deixa mai d'interessar, interpel·lar, confortar i sorprendre'ns. Suggereixo un diàleg amb la pròpia consciència, per trobar-se sol amb un mateix. Proposo Humus de Raul Brandão (Foz do Douro, 1867 - Lisboa, 1930), que amb fortuna ens descobreix El Gall Editor, gràcies a una magnífica traducció d'Anna Cortils Munné.

Humus és un clàssic de la literatura portuguesa, una narració intemporal, decadent, metafísica, simbolista, estranya i divertidíssima, també un fingiment, un vertigen, una rebel·lia, una visió del món agònica i un crit desesperat, així com la part fèrtil de la terra on es fonen vida i mort, la matèria orgànica en descomposició, estranya mescla de putrefacció i esperança nova. Humus és tot això, i alhora la imatge d'una vila sense nom, un microcosmos, un poble que és pura farsa, i on en realitat no passa gaire res. És una estructura simbòlica de la vida, una xarxa de costums universal plena de petiteses i vulgaritat, la immediatesa i semblança més supèrflua de l'existència humana encapçalada per una desfilada de criatures grotesques, les ànimes de les quals responen a uns noms fabulosos i tipificats: la senyora Procòpia, la senyora Restituta, el capellà Ananias, Elias de Melo, Melias de Melo, la senyora Bisbòrria, la senyora Biblioteca, la senyora Penarícia... En fi, un munt d'éssers malèvols observats per un habitant anònim que enregistra en un diari les coses més insignificants, un observador omniscient capaç d'explicar la vida oculta d'aquest poble emmascarat. I ens falta l'enigmàtic i genial Gabirus, un home inexplicable, capaç de deixar morir la seva dona d'isolament, lliurat com està als seus experiments alquímics. És a dir, un artista. I tanmateix, el que desitja en Gabirus és fer reviscolar la seva senyora, no tant pel punxant de la mala consciència, sinó per descobrir el gran secret de l'eternitat. I, efectivament, la senyora és vivificada. O sigui, la mort deixa d'existir. I ara què en farem del cel, Déu i l'infern?

Humus és una obra sorprenent, innovadora, i molt més profunda del que pot semblar en aparença pel seu to divertit i enjogassat. No hi ha dubte que és un text avançat a l'existencialisme narratiu dels Gombrowicz, Sartre, Camus o al nouveau roman de Robbe-Grillet i Claude Simon. Raul Brandão exposa perfectament la temàtica de l'angoixa humana davant el vertigen de la vida: la mort com a contrast i mòbil de reflexió sobre l'existència, la condició tràgica de l'home modern enfrontat als dogmes i a totes les formes de degradació dels valors humans. L'autor mostra la màscara i la duplicitat exhibint uns éssers reprimits sense història ni passat, la banalitat de la vida quotidiana en la franca rutina del no viure, homes aferrats al somni, a la transfiguració de la realitat. Aquesta és la part d'arrel metafísica, però també el vessant formal és igualment esplèndid, el talent descriptiu i la brillantor verbal, esteticista, impregnades d'aires decadents agafen una positura de dimensió expressionista que aboleix la barrera entre prosa i poesia, que s'acaben fonent sense respectar la bastida dels gèneres. L'escriptura de Raul Brandão és fabulosa, fragmentària i onírica, però la cosa va molt més enllà del simple gust exquisit, a Humus hi ha també una potent reflexió sobre l'esfera creativa del llenguatge. És, doncs, més que un llibre magnífic.

Més continguts de