"Em captiva la idea de rebentar-me la cara contra el mirall. Així, brutalment, amb una violència extrema", escriu Jordi Coca a En caure la tarda . El protagonista de la novel·la, Miquel Gironès, un empresari de poc més de seixanta anys, sent per un moment l'impuls d'acabar amb tot d'una vegada, però llavors torna a trobar una mena d'equilibri precari. L'acció es desenvolupa en una lenta tarda de pluja que s'allarga en una nit sense descans, amb la remor d'una pluja insistent i obstinada com els pensaments, que no li deixen aclucar l'ull.
Miquel és un antiheroi, com ho són Woyzeck de Büchner, el tinent Gustl de Schnitzler i el bonhomiós soldat Svejk de Hasek. I és interessant comparar-lo precisament amb aquests tres personatges de l'Europa Central: el 1836 Büchner plantejava amb el seu desequilibrat personatge la pregunta sobre aquells desgraciats que poc després Marx i Engels batejarien com a proletariat . Woyzeck es troba fent de soldat i estremeix per la seva falta total d'empatia. El 1900 Gustl mostra el ridícul sentit de l'honra dels oficials del majestuós Imperi dels Habsburg que s'apaga precisament amb Svejk i el seu llarg viatge al front de Galítzia, on no arriba mai. Abans de la Gran Guerra, la casta dels militars encara era central en la societat, ara ja no, evidentment. Ara ha estat succeïda -tal com podríem concloure a partir de la novel·la de Coca- pels homes de negocis. Els empresaris són l'espina dorsal de la societat, de manera que estudiant els seus valors en podem treure la radiografia del conjunt.
Miquel, amb la seva "aura cordial dels homes grassos", reflecteix, doncs, les tares de la Catalunya actual com una "imatge vergonyosa i trista al mirall". Aquesta figura ens etziba "la veritat de la manera més sagnant". Aquí no hi ha glòria, no hi ha cap mena d'èpica. El 1989 Monzó ja es preguntava sobre La magnitud de la tragèdia . Coca respon avui a la mateixa pregunta amb la mestria d'un home de teatre. L'estructura d'una tragèdia queda aquí del tot desdibuixada perquè la trama, que en l'obra clàssica ocuparia la major part de l'espectacle, és negligida i en canvi creix desmesuradament l'espai del no-res, de la no acció, de l'espera.
Gironès reviu el seu error fatal i definitiu a la carretera: mentre conduïa es va girar cap a la seva dona i li va somriure per amagar altres errors previs que presagiaven el trist desenllaç. I després dels xerrics de les rodes, la pel·lícula s'estripa, ella ja no hi és i amb això arriba aquella lliçó dura i irrevocable de les velles tragèdies: tot ha estat només un miratge, ella era, ara ja no hi és, res no és el que sembla.
A partir d'aquells pocs instants decisius, la resta del temps s'allarga en el buit, els anys passen insensibles, anodins, com si tot plegat fos un simulacre de felicitat. El somriure se li instal·la als llavis, però el simpàtic empresari sap que l'utilitza com una ganyota de conveniència. I tanmateix, la vida continua, i continua, i continua. Jordi Coca, en lloc de mostrar el tràgic punt d'inflexió i la implacable força del destí, deixa el seu protagonista suspès en un no-res. L'home està sol amb les misèries i les xacres de la vellesa que s'acosta. Així, el punt d'inflexió definitiu resulta que no és aquell accident (mig) atzarós, sinó que el viatjant -la figura fa pensar també en Mort d'un viatjant (1949) d'Arthur Miller- ha de guanyar la batalla contra ell mateix, contra la seva pròpia niciesa, contra la seva incontrolable por de morir.
Gironès no és un home entre tants ni representa una vida casual que el narrador descriu impassiblement, sinó que és l'home del nostre temps, és el producte d'una il·lusió. Així, el seu drama es precipita perquè s'ha acabat creure en el progrés i créixer més i més. El reconeixement tràgic es fa lloc: no, no hi va haver mai cap època feliç en què tot era possible. Vam viure, tots, en un miratge, la mentida ho dominava tot i la qüestió era dissimular perquè si haguéssim mirat el precipici... La gresca col·lectiva passa en la novel·la pel sedàs de la consciència d'un home sol i tronat: ha valgut la pena?
