BARCELONASamuel Beckett (Dublín, 1906 -París, 1989) va escriure la seva primera novel·la, Sueño con mujeres que ni fu ni fa , l'any 1932, amb només 26 anys. Després d'unes quantes temptatives frustrades de publicar-la, la va desar en un calaix i se'n va desentendre gairebé completament. Allà es va quedar fins al 1992, tres anys després de la mort de l'autor.

Segons expliquen els traductors José Francisco Fernández i Miguel Martínez-Lage a l'esplèndid postfaci que clou la present edició, aquesta obra representa la pedra angular del primer Beckett, "el seu discurs primigeni, el seu text més personal i íntim". Primer, perquè funciona com una autobiografia anímica i intel·lectual, per bé que molt literaturitzada, d'un escriptor que tot just està començant la seva tasca. Segon, perquè és un ajustament de comptes amb el seu passat més recent: amors, desficis, vocació i pelegrinatges. I tercer -i aquesta és, de lluny, la raó més interessant-, perquè és el resultat de la batalla creativa que, en aquella època, Samuel Beckett mantenia amb el poderós influx del seu mestre i amic, el gegant James Joyce. Tot plegat pura angoixa de la influència, que diria Harold Bloom.

Tal com resumeixen molt bé els traductors, el Beckett que va escriure Sueño con mujeres que ni fu ni fa encara no tenia ni la més remota idea de quina mena d'escriptor volia -o li pertocava- ser. Aquesta indecisió o immaduresa es nota en el fet que aquesta primera novel·la és tot el contrari del que seria la seva obra de plenitud, representada per Tot esperant Godot (1949), Molloy (1951), Malone mor (1951) i L'innombrable (1953). Tot el que aquestes obres tenen d'aridesa estilística i de sobrietat verbal, de subtilesa insinuant i de contenció esquerpa, Sueño con mujeres que ni fu ni fa ho té d'exuberància i de desbordament, de filigrana, de descontrol i d'incontinència. És molt interessant contrastar l'originalitat i la singularitat, naturalíssimes, del Beckett madur amb l'afany rupturista, potent però forçat, mimètic i impersonal, del Beckett primerenc.

Vet aquí un ràpid resum de l'argument, que tanmateix no importa gaire. El poeta Belacqua, un irlandès desarrelat i excèntric, va deambulant pels carrers de Viena, París i Dublín fent gala d'una sociofòbia que li fa desitjar que tothom -adversaris, coneguts i, sobretot, amants- el deixi en pau una vegada per totes. Hipocondríac i mig trastornat, Belacqua només se sent lliure i tranquil quan està tot sol. Per tant, la seva aspiració és consagrar-se al seu món interior, l'únic lloc en què, segons ell, el pensament és viu i la vida és autèntica.

Qui esperi trobar una història en què aquest argument és exposat de manera clara i és explorat en profunditat, però, ja es pot treure del cap la idea. Seguint els dictats més avantguardistes de l'època, la intenció de Beckett era contribuir a rebentar els patrons de la novel·la decimonònica: hi ha una invectiva contra Honoré de Balzac que és tota una declaració de principis. La seva estratègia consisteix a fabricar un text que és pura logorrea, d'un antirealisme passat de rosca, inconnex i oníric, en què els personatges són tan rars que no ens interpel·len i en què la prosa, sobrecarregada, d'una ampul·lositat tan còmica com desconcertant, no remet a res més que a ella mateixa.

És evident que si Sueño con mujeres que ni fu ni fa no fos de Samuel Beckett el seu interès seria molt menor. És de Beckett, però, i només per això ja val la pena de fer-hi un cop d'ull. El lector hi descobrirà, gràcies a una traducció molt meritòria, un text hiperbòlic, provocador i foteta. També, cal dir-ho, una mica passat de moda.