Després de publicar D'acer t'has cansat de repetir que no és una novel·la autobiogràfica. Tot i això, haver viscut l'adolescència al mateix barri obrer de Piombino on se situa l'acció del teu llibre hi ha afegit una dosi de versemblança molt gran, gairebé vivencial.

Abans d'escriure D'acer vaig publicar un llibre de poemes, Il libro dei vent'anni , en què vaig adonar-me que el que m'interessava era capturar fragments de realitat. Si en poesia havia de concentrar-me en textos curts i intensos, el repte d'aconseguir el mateix en una novel·la era molt més difícil, perquè s'ha de mantenir el ritme de la trama durant 400 pàgines i ser coherent amb els teus personatges.

A D'acer, la realitat que t'interessa descriure és, com a mínim, desesperançada.

Piombino és una petita ciutat de la província de Livorno que encara viu de la indústria siderúrgica. El món de la fàbrica sempre m'ha fascinat, sobretot perquè ara representa la realitat social dels que no tenen veu.

Igual que passava a Il deserto rosso , de Michelangelo Antonioni, la fàbrica es converteix en un personatge més del llibre, capaç de canviar i fins i tot estroncar les vides dels protagonistes. Si Antonioni es mirava el món industrial des del punt de vista de la classe directiva, en el teu cas t'hi aproximes a partir de la classe obrera.

És ben bé així. Vaig créixer al costat de nois com els de la novel·la i no podia fer altra cosa que posar-me de part seva. Sé que infernal que és haver de suportar les temperatures altíssimes de la siderúrgica, i també sé que cal vigilar molt perquè no hi hagi cap accident (tot i que n'hi ha, i cada vegada més). Treballar a la fàbrica de Piombino és com estar en una trinxera en plena guerra.

A D'acer, els obrers de la siderúrgica es droguen per poder seguir treballant, i es droguen també durant el seu temps lliure.

És un problema força recent. La generació actual d'obrers és molt diferent de la dels seus pares. La cultura d'avui és la del present: no es poden fer projectes, i no hi ha futur. Per poder fer hores extres, els joves s'han d'estimular amb cocaïna. Quan surten de treballar, extenuats, fugen cap a les discoteques, on també acaben drogant-se.

No hi ha esperança?

Ja no poden canviar res. Fa 20 anys, els obrers eren protagonistes de la vida d'Itàlia; ara, els joves que s'hi dediquen fa l'efecte que hagin estat abandonats al present.

Un dels nois que treballa a la fàbrica, l'Alessio, diu que vota Silvio Berlusconi perquè no és "un pringat".

Per a molts italians, Berlusconi representa la força executiva, la possibilitat de tenir moltes dones i de gastar molts diners. El poder, el sexe i la riquesa han esdevingut valors més importants que la justícia. La vida ja no és res més que un objecte de consum. Encara queda gent, però, que s'enfronta a aquest model de societat i demana canvis.

A D'acer també hi trobem representat el punt de vista de dues estudiants, la Francesca i l'Anna, que viuen el pas de la infantesa a l'adolescència en un entorn gens fàcil. Sembla que l'única manera de fugir de les penúries de Piombino és persistir en l'educació.

Les persones que valen per estudiar acaben marxant de la zona. Se'n van a Bolonya, a Roma, a Milà, i comencen la seva vida de zero en grans ciutats. El problema és que si això segueix així durant gaires anys, en llocs com Piombino només hi quedarà la gent que no n'ha pogut sortir.

La Francesca i l'Anna han crescut al mateix bloc de pisos de Via Stalingrad. D'acer explica la seva amistat, que de vegades està molt a prop de l'amor.

Les noies es troben en l'edat de la descoberta del cos. Per trobar res primer han d'experimentar. Volia que la seva recerca fos vital, íntima i orgànica, encara que al nostre temps el cos es vegi fonamentalment com una mercaderia. La seva amistat és un refugi on es poden protegir de les famílies.

Sobretot dels pares.

La cultura italiana segueix sent molt masclista: això es pot comprovar a la televisió i en la política gairebé cada dia. Si els punts de referència públics són dolents, la situació personal se'n ressent. La televisió italiana representa el buit des de fa dècades; la política es degrada cada vegada més... Enmig de tot això ens trobem amb unes estadístiques de violència domèstica altíssimes. A la novel·la, l'Enrico, el pare de la Francesca, representa el pare autoritari que és capaç de pegar la dona i la filla perquè se sent el patró de la família. L'Arturo, pare de l'Anna, és un irresponsable, capaç de perdre molts diners en una partida de cartes, o fins i tot creure que pot traficar amb art.

El teló de fons de D'acer és l'any 2001. Hi surt l'11 de Setembre.

La Francesca el relaciona amb la smorfia napolitana, el llibre d'interpretació dels somnis que es fa servir per jugar a la loteria: si somies rates, aposta per l'11.