La literatura catalana de la postmodernitat

“Quim Monzó va obrir un camí en la literatura catalana a finals de la dècada dels 70: va ser capaç d’adaptar el rol social de l’escriptor al temps de la postmodernitat sense renunciar a ser un bon estilista, proper al català que es parla però literàriament potent”. La importància de l’obra monzoniana és descrita així per Jordi Marrugat, autor de Narrativa catalana de la postmodernitat (Universitat de Barcelona, 2014), que arriba uns mesos després d’un assaig que examinava la producció poètica de les últimes dècades. En el volum sobre la prosa analitza les novel·les i els llibres de contes d’una vintena d’autors. “No és un assaig exhaustiu. Per raons d’extensió he acabat suprimint capítols dedicats a Miquel de Palol, Sebastià Alzamora i Melcior Comes, i no he estudiat autors com Josep Maria Fonalleras, Eduard Márquez, Jordi Coca i Terenci Moix, però no descarto fer-ho en un proper llibre”, explica l’autor.

Marrugat entén la postmodernitat des d’una perspectiva històrica, no pas com a estil literari amb uns trets definitoris i exclusius. Situat en la data simbòlica del 1968, el naixement de la postmodernitat aniria relacionat amb la implantació de la societat de la informació: la infinitat de discursos que se’n deriven comporta la crisi del gran relat, que conviu amb la dicotomia entre urbà/rural, els conflictes identitaris i la reflexió sobre el propi jo. L’autor s’encara amb un tabú de la cultura catalana conscientment: “A la dècada dels 80 i dels 90, la postmodernitat era sinònim de frivolitat, manca de compromís i banalitat. En molts països ha estat un terme clau a l’hora de construir el discurs cultural contemporani, però si a un autor català se li diu postmodern, la reacció més probable és que se senti insultat”. ¿Ajudarà a canviar aquesta percepció, el llibre de Marrugat?

Quim Monzó

Per Marrugat, el primer escriptor conscient del món de la postmodernitat és Quim Monzó (Barcelona, 1951). “A la novel·la Benzina (1983) és capaç de donar-hi forma: si la novel·la moderna explicava l’aprenentatge de l’experiència del món, ell opta per narrar com es va volatilitzant -diu-. La magnitud de la tragèdia (1989) parla de la impossibilitat de l’antiheroi modern de ser tràgic: la comicitat i el ridícul l’assetgen en tot moment”. La multiplicitat d’estímuls de la societat contemporània convertiria el conte en un dels formats ideals d’expressió literària, el gènere que Monzó ha conreat amb més assiduïtat (set reculls des de Uf, va dir ell, 1978). Si Monzó ha influït narradors com Pàmies, Moliner i Puntí -almenys al principi-, té entre els seus referents “Cortázar, Borges, Kafka, Calders i Trabal”, segons l’autor de l’assaig.

Vicenç Pagès Jordà

L’últim premi Sant Jordi de novel·la, Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963), és per Marrugat un dels referents més destacats de la postmodernitat. “Després d’un primer recull de contes sota una influència clara de Monzó, Cercles d’infinites combinacions (1990), va escriure una primera novel·la extraordinària, El món d’Horaci (1995) -diu-. Conscient dels canvis que ha patit el gènere, Pagès Jordà hi reintrodueix el realisme, el psicologisme i les relacions causa-efecte. Estem dominats per la realitat del signe i la seva representació: aquest és un dels temes que recorre la seva obra. A Els jugadors de whist (2009), la psicologia dels personatges encara és més definida, presentada en una estructura molt fragmentada i dispersa”.

Carme Riera

Nascuda el 1948 a Palma, Carme Riera ha construït durant les últimes quatre dècades una molt ben considerada obra narrativa, que arrenca amb els contes de Te deix, amor, la mar com a penyora (1975) i arriba fins a les memòries de Temps d’innocència (2013). “Els temes i les formes que ha tractat estan molt ben connectats amb el seu temps -defensa Marrugat-. A Te deix, amor... va trobar un model de narrador rodoredià: la defensa de les minories es dóna en el rerefons ambiental de la Barcelona revolucionària dels 70. A Una primavera per a Domenico Guarini (1980) i Joc de miralls (1989) explora la duplicitat identitària. A Dins el darrer blau (1994) i Cap al cel obert (2000) explica aspectes del present a través de novel·les històriques. Finalment, a La meitat de l’ànima (2004) tria un narrador que es confon amb ella mateixa”.

Empar Moliner

Si Monzó va prendre l’escriptura com a punt de partida per a les col·laboracions en els mitjans de comunicació, Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) es va donar a conèixer com a periodista abans de debutar amb els contes de L’ensenyador de pisos que odiava els mims (1999). “El primer llibre està molt centrat en la sàtira social: critica la infantilització i els aspectes més insulsos del món de l’espectacle -diu Marrugat-. Més endavant, a T’estimo si he begut (2005) busca la rialla amb contes molt ben construïts. L’humor d’aquest llibre és absolutament desfermat. Finalment, a No hi ha terceres persones (2010) investiga un humor més fosc en contes com el de l’avortament o aquell en què explica la banalitat de confondre un tatuatge amb les marques d’haver estat en un camp de concentració”.

En novel·la, el camí recorregut per Moliner és bastant similar, passant de la “sàtira a partir d’estereotips” de Feli, esthéticienne (2000) fins a “la comprensió i denúncia d’un crim horrorós durant la Guerra Civil” que recorre La col·laboradora (2012). Marrugat relaciona els primers llibres de Llucia Ramis amb l’etapa inicial de Moliner.

Francesc Serés

Juntament amb Borja Bagunyà, Llucia Ramis, Najat El Hachmi i Víctor García Tur, Francesc Serés (Saidí, 1972) és dels autors més joves que apareixen a Narrativa catalana de la postmodernitat. “Va començar amb una trilogia de novel·les molt peculiars, formades a partir de petits episodis encaixats -diu Marrugat-. Reunides al volum De fems i de marbres (2003), va tenir com a continuació el recull de contes La força de la gravetat (2006), ambientats en bona part a Barcelona, i a La matèria primera, llibre de cròniques, parla directament amb la gent, que col·laboren en la desintegració d’aquest gran relat que ja no és possible explicar. Finalment, les obres de teatre reunides a Caure amunt (2008) i les narracions de Contes russos (2009) són dues operacions molt interessants i postmodernes. Un dels punts en comú de tota la producció de Serés és que es tracta d’un narrador d’una llengua treballadíssima”. Associat amb noms com el de Jesús Moncada durant els primers anys, Serés se n’ha desmarcat temàticament en els últims llibres. Sorprèn que Marrugat no analitzi l’obra de dos coetanis de Serés molt ben considerats per la crítica, Toni Sala i Pere Guixà.

Jaume cabré

El primer llibre de Jaume Cabré (Barcelona, 1947), Faules de mal desar, va arribar abans i tot que L’udol del griso al caire de les clavegueres, la novel·la experimental i prohibida -perquè ja no s’ha pogut reeditar més- de Quim Monzó. “La primera novel·la de Cabré, Galceran, l’heroi de la guerra negra, va ser publicada al 1978, quatre anys després de Faules. A diferència de Monzó, Pàmies o Calders, Cabré aposta per la novel·la continuadament, encara que paral·lelament també fes guions per a la televisió -recorda Marrugat-. Podríem dir, a grans trets, que Cabré escull el camí oposat al de Monzó. En comptes de desconstruir el gènere, el reconstrueix per narrar històries que encara afecten el nostre món”. Un dels casos que l’assagista destaca és el de Senyoria (1991), que fa un retrat de l’aristocràcia borbònica a la Barcelona de finals del segle XVIII. “Una de les tècniques que Cabré va destil·lant en la seva novel·lística -i que culmina a Les veus del Pamano (2004) i Jo confesso (2011)- és la reintegració en un discurs novel·lístic de veus disperses”, explica Marrugat. Altres dels narradors amb gust per la història que destaca són Jesús Moncada i Lluïsa Forrellad.

Albert Sánchez Piñol

Jordi Marrugat considera que “és un luxe que una literatura com la catalana tingui un autor com Albert Sánchez Piñol”. Nascut el 1965 a Barcelona, l’antropòleg va debutar el 2000 amb Pallassos i monstres, vuit retrats de dictadors africans. Després dels contes de Les edats d’or (2001) va fer fortuna comercial i crítica amb La pell freda (2001), la novel·la escrita en català més traduïda de la història, i es va consolidar amb Pandora al Congo (2005). “Sánchez Piñol no és un bolet que surti del no-res. Un dels temes més importants de les seves novel·les són les relacions entre el jo i l’altre, l’assumpció que hi ha mons diferents convivint en un mateix individu”, argumenta Marrugat. A La pell freda, el vigilant d’una illa deserta s’enfronta amb les visites nocturnes d’un exèrcit d’amfibis misteriosos, fins que s’enamora d’un d’ells. A Pandora al Congo, el lector s’endinsa en un racó de selva africana on tornen a aparèixer monstres. “L’autor trenca amb la idea que els bàrbars eren els habitants dels països no desenvolupats i que els éssers civilitzats eren els europeus”, conclou Marrugat, que reconeix no haver pogut llegir el seu últim fenomen de vendes, Victus (2012).

Joan Daniel Bezsonoff

La trajectòria de Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) és d’una singularitat remarcable. Ha oscil·lat entre la novel·la ambientada en diversos moments històrics del segle XX (la Guerra d’Algèria a La presonera d’Alger, 2002; la Primera Guerra Mundial a La guerra dels cornuts, 2004; la creació del Vietnam, Laos i Cambodja després de la derrota francesa de Dien Bien Phu a Les rambles de Saigon, 1996) i la reconstrucció de la seva pròpia vida i de les arrels familiars, ja sigui de forma novel·lada a Els taxistes del tsar (2007) o en les cròniques d’ Una educació francesa (2009), Un país de butxaca (2010) i Les meues universitats (2012). “Bezsonoff em sembla un gran escriptor -admet Marrugat-. Als seus llibres hi trobem diverses obsessions que es van repetint. Una de les més importants és la identitat, que sempre és mestissa i impura. Un dels exemples on es veu millor és Les amnèsies de Déu (2005), ambientada a la Catalunya Nord i Besiers durant la Segona Guerra Mundial”. A La melancolia dels oficials (2012) va optar per la novel·la d’espies.

Més continguts de