BARCELONAEl poeta medieval Jean Bodel va escriure: "Hi ha només tres matèries que ens estan esperant / la de França, la de Bretanya i la de Roma la gran". Vostè va triar la de la Bretanya. Per què?

La matèria de Bretanya em va interessar molt per la seva modernitat. Els cantars de gesta són un gènere molt tradicional: el que em sembla únic de la matèria de Bretanya és la combinació d'un gran arcaisme, reflectit a la part mítica d'aquests relats, i la part important de modernitat que contenen. Per començar, és la primera vegada que el text manifesta que és una ficció novel·lesca i que es para atenció a individus concrets: interessen els cavallers que surten de la cort del rei Artús.

Bona part de les narracions que ha tornat a explicar a Historia del Caballero Cobarde comencen amb aquesta sortida del castell i l'endinsament en les possibilitats quasi infinites del bosc.

A les primeres novel·les, Artús es queda a la cort com a centre del cercle. El caràcter passiu del rei respon a la idea de la monarquia celta, segons la qual al rei no li calia moure's, simplement havia d'ocupar l'epicentre del regne, el punt immòbil de la circumferència. En novel·les posteriors com Perlesvaus el rei Artús ja surt del castell i apareix com a cavaller errant. El bosc és un espai iniciàtic on el cavaller s'endinsa amb la voluntat d'arribar a trobar-se a ell mateix.

Un dels cavallers més moderns és, probablement, Gawain.

Gawain és un personatge molt atractiu, en la novel·la artúrica. Hi ha una sèrie de novel·les en vers de la primera meitat del segle XIII dedicades exclusivament a Gawain, tant en la tradició francesa com en l'alemanya. És el que ha donat lloc a la novel·la postclàssica: alhora que s'escriuen en prosa les novel·les sobre la queste del Sant Grial s'escriuen les novel·les en vers, protagonitzades per Gawain. Aquí, els valors estables de les novel·les de Chrétien de Troyes són posats en dubte: una de les característiques fonamentals és que ja no hi ha cap objecte concret que es busqui. Gawain busca simplement pel plaer de buscar.

Quins altres personatges destacarien per la seva modernitat?

El cavaller Dinadan busca el sentit del món i no el pot trobar. Aquí hi veiem un nihilisme incipient que em resulta molt interessant... La novel·la artúrica imagina la possibilitat que pugui no arribar a passar res, plantejament que al segle XX serà el punt de partida de moltes novel·les i obres de teatre. Un altre dels personatges moderns seria Calogrenant, cavaller que es dedica a explicar la història del seu fracàs, cosa que es podria relacionar fàcilment amb l'arquetip de l'antiheroi.

Hi ha, també, aquest Cavaller Covard que fuig de l'enfrontament.

Vaig voler titular el recull de contes a partir de la història del Cavaller Covard precisament per la subversió de l'ètica cavalleresca: un cavaller sense valor -i l'argumentació de l'absència de valor- em sembla fascinant. Al relat, el Cavaller Covard es troba amb Gawain, paradigma del cavaller perfecte. Cal dir, però, que una de les grandeses de la novel·la artúrica és la demostració que aquesta perfecció no serveix per als grans reptes: ni trobar el Grial ni aconseguir la reina. A les novel·les de Chrétien es veu molt clar: s'ha d'anar més enllà de les convencions socials per arribar fins als grans objectius.

Tornar a explicar algunes de les narracions més conegudes de la matèria de Bretanya també implica, d'alguna manera, anar més enllà de les convencions socials. Reivindicar Artús i els cavallers al món del segle XXI pot semblar, a simple vista, anar contracorrent.

La intenció era mostrar el que és essencial del corpus artúric. Rescatar, d'una matèria prolixa i complexa, les històries més meravelloses. He fet el procés invers al de l'escriptor medieval: si Chrétien es dedicava a fer una conjointure d'històries que s'explicaven oralment i de manera independent, jo he destruït la unitat de les novel·les del segle XII i XIII per agafar-ne els moments més importants, aquells que tenen un valor plàstic significatiu i que estan carregats de simbolisme.

"El conte narra un destí", va escriure Isak Dinesen, escriptora a qui cita a l'epíleg del seu llibre.

La novel·la artúrica és un discurs ficcional sobre la vida i la mort fet en llengües vulgars, properes al poble, a diferència de la cultura llatina. El nucli de les novel·les artúriques són contes, i és per mitjà d'aquests contes que es convidava a la reflexió del públic -i actualment, dels lectors-. Aquesta reflexió dóna lloc al diàleg.

La part mítica d'aquests relats també és molt important.

Els mites tenen una gran capacitat de fascinar, per això sobreviuen al temps i a l'espai. Es modelen i s'actualitzen perquè tenen una veritat moral, ètica i de vida. Necessitem un món simbòlic perquè portem el símbol a dins: caracteritza i singularitza l'ésser humà.