Per a certs escriptors i crítics literaris actuals, el gènere de la novel·la consisteix en un perpetu encara més difícil . Fills orgullosos de la postmodernitat més enrevessada o desimbolta, tots ells veuen la història de la literatura com una evolució imparable cap endavant, sigui el que sigui el que això vulgui dir.
En general, aquesta concepció evolucionista/progressista de la literatura els porta a crear i a apreciar unes obres sovint inhospitalàries per al lector corrent, unes obres que solen fer gala d'una sofisticació pantanosa o, en el millor dels casos, d'una ostentosa complexitat. La seva voluntat intransigent de modernitat també els porta a considerar que hi ha unes determinades formes literàries -estructures, temes, estils- directament caduques, que ja no tenen cap raó de ser a l'hora de descriure i expressar el nostre món. Dos dels déus més venerats del panteó postmodern són Pynchon i Foster Wallace, experts a fer malabarismes sobre la línia finíssima que sovint separa el geni del bluf.
S'estigui o no d'acord amb les tesis i les opinions d'aquests escriptors i crítics, i tant si se'ls considera uns pedants o uns visionaris, com uns venedors de fum o uns partidaris valerosos del risc, és evident que prestar-los atenció és tonificant. Obliga a formular-se unes quantes qüestions substancioses: ¿es pot literaturitzar el present amb les estratègies i eines del passat?, ¿és realment lúcid i saludable entendre la literatura com una matèria que evoluciona sempre superant allò que l'ha precedida?, ¿o bé creure això és un error fatídic, perquè escamoteja a la literatura la seva virtut principal, la de ser acumulativa i no excloent, la de fer-ho tot i sempre compatible?
Semblen dilemes irresolubles, o de solució molt incerta. Fins que un dia et cau a les mans una novel·la com Stoner , de John Williams (1922-1994), i tots els dubtes se't resolen en un tres i no-res. Publicada originàriament l'any 1965 -només un any abans de La subhasta del lot 49 , una de les pedres de toc de l'obra pynchoniana i una de les fites primerenques de la literatura postmoderna-, Stoner va ser escrita en els Estats Units del bullici contracultural, de la conspiranoia de la Guerra Freda i de l'inici de la Guerra del Vietnam. Amb tot, no s'hi perceben cap de les noves formes i temes de la cultura dels 60. Tot al contrari: sembla escrita seguint les pautes del realisme ple de sensibilitat i de penetració psicològica de, per exemple, un Maupassant. Tanmateix, cinc dècades després d'aparèixer, Stoner segueix sent una novel·la extraordinària.
Aclaparadora en la seva exquisida senzillesa, John Williams ens explica la vida de William Stoner: des dels seus orígens modestos com a fill de grangers (1890) fins a la seva jubilació com a professor de literatura a la Universitat de Missouri i la seva mort (1954). No ens trobem -alerta- davant del típic retrat d'un home vulgar i mediocre, com tants n'ha donat la literatura del segle XX. En absolut. L'Stoner és una persona normal i corrent, però molt intel·ligent i íntegre, per al qual l'única gran satisfacció és la docència. Virtuós i estoic, va entomant les molèsties de la vida -les tribulacions domèstiques, les rivalitats acadèmiques, les passions glorioses o fútils- amb una conformitat que va aprendre, de petit, en la duresa diària del món rural.
John Williams conta la història de Stoner a través d'un narrador omniscient i en tercera persona. El to, d'una sobrietat elegantíssima, i la prosa, sense escarafalls, gens emfàtica però vivíssima i emocionant, fan que cada escena bategui de veritat humana. A la fi, la vida del professor Stoner xopa el lector amb aquella melangia civilitzada i profunda que deixen al seu pas les coses dignes que no tenen sentit però que ha valgut la pena que existissin. Simplement, memorable.
