"La dona que es proposa escriure novel·les ha de comptar amb uns diners i una cambra pròpia". Així arrenca un dels assajos més importants de l'escriptora anglesa Virginia Woolf (1882-1941). Amb aquestes mateixes paraules d'Una cambra pròpia va arrencar el simposi que la Universitat de Vic va dedicar aquest dijous a l'autora de Mrs. Dalloway i Les ones. Amb el títol de Recepció de Virginia Woolf a Catalunya, la jornada va convocar una vintena d'especialistes i traductors que van defensar la vigència del corpus woolfià, al mateix temps que n'abordaven aspectes concrets: el Grup de Bloomsbury, la influència a la dècada dels 30 i a partir dels 70, Lytton Strachey i el repte d'haver traslladat la seva prosa, d'una gran llibertat i profunditat psicològica, experimental i al mateix temps compromesa.

"Si fins a la Guerra Civil l'obra de Woolf no té una gran recepció crítica és perquè no constitueix un clar bon model, ja sigui per la singularitat d'estil com perquè no podia satisfer el desig homogeni del moment: crear un públic lector en català", va exposar Teresa Iribarren. Tot i la traducció de Cèsar August Jordana de Mrs. Dalloway (1930) i la de Roser Cardús de Flush (1938), la victòria franquista interrompria pràcticament la totalitat de projectes editorials en català. No seria fins a la dècada dels 60 que Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) homenatjaria l'escriptora anglesa en novel·les com Un lloc entre els morts (1967) i Quim/Quima (1971). "Aquesta última és una paròdia, un pastitx positiu d'Orlando", va afirmar Lluïsa Julià, que no va oblidar un altre vincle fonamental amb Woolf: el feminisme. "Igual que a Tres guinees , Capmany relaciona feixisme amb societat patriarcal en alguns dels seus assajos", va recordar abans de fer referència al monogràfic que la revista Camp de l'Arpa va dedicar a " La mujer en la literatura " i al paper de col·leccions com Clàssiques Catalanes , de la desapareguda La Sal, que a finals dels 70 va publicar llibres com La infanticida i altres textos , de Víctor Català.

Aprendre anglès amb Woolf

"Una dècada més tard, Roig admetia que llegia Woolf però al mateix temps deia que no la influïa: els seus models eren Narcís Oller i Mercè Rodoreda", va continuar Julià, que encara va recordar uns quants exemples de pes: Joana E. , de Maria Antònia Oliver, en què "una nina mallorquina té l'univers de Londres i de les sufragistes"; El meu cap, una llosa , d'Olga Xirinacs, "amb un personatge que se situa a l'Anglaterra de la Segona Guerra Mundial", i La passió segons Renée Vivien , de Maria Mercè Marçal, per a qui Woolf va ser "un referent de capçalera".

Marta Pessarrodona és qui ha tingut un contacte més persistent i fructífer amb l'escriptora. A l'imminent assaig Virginia Woolf i el Grup de Bloomsbury -que publicarà a Ara Llibres abans de l'estiu-, Pessarrodona reconstrueix una passió literària que va arrencar el 1972, quan va arribar a Anglaterra per fer de lectora a la Universitat de Nottingham. "Jo coneixia la traducció de Borges d' Orlando i la de Laura Pujol d' Una habitación propia . Recordo que poc abans de marxar vaig tenir notícia de la biografia de Quentin Bell sobre Woolf -explica-. En vaig demanar un exemplar de lectura, però quan va arribar a l'editorial on treballava ja era a Londres. La biografia de Bell i l'obra de Woolf es van convertir en els meus professors d'anglès del moment".

Pessarrodona va devorar llibres d'amics de Woolf com E.M. Forster i d'enemics com D.H. Lawrence. "El 1978 vaig llegir The unknown Virginia Woolf de Roger Poole. Us el podeu estalviar", assegura Pessarrodona, que no oblida el mal que va fer el matrimoni Leavis -"Eren clars enemics del que va significar Woolf i el Grup de Bloomsbury: van formar legions d'alumnes que n'obviaren el llegat durant anys. Jo en vaig arribar a conèixer un, d'aquests"-. Si no hagués estat pel paper del sufragisme i feminisme americà de la dècada dels 70 -que van reivindicar Una cambra pròpia i Tres guinees - la recepció woolfiana hauria arribat més tard. "Del Grup de Bloomsbury em va atreure de seguida que homes i dones tenien la mateixa importància intel·lectual", resumeix Pessarrodona, que al llarg de quatre dècades no ha deixat de parlar bé de John Maynard Keynes, Clive Bell, Roger Fry, E.M. Forster i Lytton Strachey, a qui Pilar Godayol va dedicar durant el seminari una interessant ponència sobre la traducció de Pau Romeva de la biografia La reina Victòria .

L'escepticisme tolerant, el pacifisme i la llibertat sexual dels seus integrants han estat punts de referència per a Pessarrodona. "Gràcies a l'assaig que he escrit, he reblat la visió que tenia del Grup de Bloomsbury quan hi vaig aprofundir als 70 -diu-. De Woolf encara queda molta cosa per traduir: els diaris no hi són, ni tampoc la majoria d'assajos. Les tres primeres novel·les, The voyage out , Night and day i Jacob's room , tampoc. És una autora prou important perquè hi sigui tot, i que es pugui trobar a les llibreries".