Llegim 23/11/2011

Maria Barbal: "Els animals són molt fidels i receptius"

Traduïda a més d'una dotzena de llengües gràcies a 'Pedra de tartera', la seva primera novel·la, Maria Barbal (Tremp, 1949) publica ara un recull de contes, 'Cada dia penso en tu' (Columna), en què els animals tenen un protagonisme destacat

Jordi Nopca
3 min
"Els animals són  molt fidels i receptius"

Ha dit més d'una vegada que el conte és "un gènere difícil" i que no l'havia tractat gaire perquè tot just n'estava aprenent. Cada dia penso en tués el seu segon llibre de contes consecutiu.

Darrerament havia escrit novel·la i al mateix temps anava recollint idees, impressions, ambients i algun personatge. La pressa del temps (Columna, 2010) volia ser una pausa entre una novel·la i la següent: les novel·les absorbeixen molt i durant molt de temps. Els apunts que jo anava prenent van acabar convertits en contes, sense pensar en cap moment en un plantejament global del llibre. Vaig gaudir molt del procés, i alhora va ser un repte. En el cas de Cada dia penso en tu, l'origen és diferent: des de fa uns anys Columna recupera llibres meus que seguien vius però que començaven a no trobar-se. Cinc dels vuit contes del llibre vénen de Bari (La Magrana, 1998). Els tres que hi he afegit tenen el mateix impuls literari: la presència dels animals en la vida de les persones i viceversa.

Aquesta és una de les particularitats del llibre: hi ha un parell de contes explicats des del punt de vista d'animals.

Duc és un conte que prové de la tendència que tenim de canviar el nom dels animals segons el nostre estat d'ànim. En aquest cas és l'amo d'un dàlmata, que després de batejar-lo com a Duc pot arribar a dir-li Mandonguilla, Taques o Cagueta. A Violeta em vaig posar a la pell d'una tortuga perquè és un animal quiet i amb poca expressivitat. Si l'hagués escrit en tercera persona hauria quedat molt fred.

L'origen del seu contacte amb animals va ser el tracte proper i alhora utilitari que va observar en la seva mare de petita.

No vaig néixer a pagès però vaig viure aquest entorn gràcies als padrins. La meva mare ha mantingut una relació de proximitat important amb els animals, encara ara, que viu en un pis. Jo estava destinada a entendre els animals des d'una perspectiva més propera a la de la utilitat -que és la que es pren quan se'ls veu com a bestiar-, però la vida m'ha anat canviant i posant en situacions diverses. Del temps de la primera concepció podria venir l'últim conte, L'àliga del pla, en què s'observa els animals lliures a dins del bosc; després hi ha l'animal reduït a ser una companyia.

Aquest seria el cas de Lliure, Pampallugues o Coses que fan que cada dia pensi en tu.

Sense adonar-nos-en, observant i convivint amb animals acabem projectant-hi qüestions nostres, des de la llibertat, la companyia, l'afecte o fins i tot la presència de la mort.

A Coses que fan que cada dia pensi en tu precisament recorda el decés d'un gat. Tot indica que és un conte autobiogràfic. S'hi ha sentit còmoda, parlant de vostè mateixa?

Ha passat molt de temps entre un conte i un altre i tot ha sorgit d'una manera natural. Si el llibre hagués estat pensat, potser m'hauria fet enrere, en aquests contes autobiogràfics, perquè és un llibre que em retrata bastant. Els animals són una companyia però també et permeten dialogar amb tu mateix, especialment sobre els aspectes que deixes en un racó.

Les bèsties "tenen més coneixement que les persones". És una frase que deia la teva mare i amb la qual estàs d'acord.

Aquesta expressió em fa molta gràcia. Sempre es diu quan una persona fa una bestiesa: sembla que un animal reaccioni millor... Potser té a veure amb la fidelitat, un tema que al llibre no apareix directament però que té relació amb aquest coneixement dels animals. Si els tractes bé, els animals són molt fidels i receptius, et mostren la seva connexió -no goso dir afecte- fàcilment. Les persones, en canvi, no ho som tant: és en aquest sentit, que els animals tenen més coneixement que nosaltres.

És la nostra suposada racionalitat el que ens permet triar.

La racionalitat ens permet tancar portes encara que no hi hagi cap motiu que ens empenyi necessàriament a fer-ho.

Hi ha contes com Un nom estrany en què, igual que a Emma (Columna, 2008) o Escrivia cartes al cel (La Magrana, 1996) hi ha una preocupació social molt marcada.

A Un nom estrany em fixo en un indigent perquè la distància entre l'estabilitat i la precarietat és més petita del que ens pensem. Hi ha vegades que m'he trobat amb coneguts que m'han dit: "Per què escrius sobre temes tan tristos?" El que em deixa indiferent no m'estimula a escriure. Escriure és un fet íntim, però cal no deixar de banda l'observació atenta de la societat.

L'escriptor de ficció no escriu només per entretenir.

En el meu cas, no, cosa que té a veure amb els meus orígens com a escriptora. A Pedra de tartera (Laia, 1984)vaig plantejar prou qüestions per evidenciar que ja hi havia un compromís: no era neutre, però tampoc no vaig donar solucions ni marcar què s'havia de fer. M'he mantingut fidel a aquesta idea.

stats