BarcelonaL'any 2009, mentre La solitud dels nombres primers es convertia en un fenomen internacional, Niccolò Ammaniti publicava una sàtira sobre el món dels escriptors, Que comenci la festa , en què apareixies com a secundari.

El meu personatge no acabava gens bé. Vaig llegir el llibre amb una rialla d'orella a orella però també amb una mica de vanitat: acabava de convertir-me en personatge literari d'un dels meus escriptors de referència.

Has explicat que El cos humà (Edicions 62 / Salamandra) t'ha estat molt difícil d'escriure.

Cada vegada que he de tornar a començar sóc un principiant. Em va passar després de La solitud dels nombres primers i em passarà quan m'hi torni a posar. Em temo que la crisi és estrictament necessària per concebre una novel·la. En els escriptors que llegeixo, com més forta ha estat la crisi que ha motivat les seves novel·les, més pes han tingut els llibres que han fet.

La guspira inicial d' El cos humà va ser la visita a les tropes italianes a l'Afganistan. Vas tornar d'allà amb un reportatge per a Vanity Fair i la segona novel·la al cap. ¿Creus que la Guerra de l'Afganistan, començada poc després de l'atemptat contra les Torres Bessones, és el conflicte de la generació nascuda als 80?

Hi estic totalment d'acord. Aquesta guerra va començar quan acabava els estudis superiors, i m'ha acompanyat durant molt de temps de manera subliminal -potser umbilical-, perquè ens afectava tot i que féssim veure que no. A més, en el meu cas la curiositat per la guerra va néixer a partir de llibres i pel·lícules, i això també és típic de la generació que ara rondem els 30 anys.

Una de les pel·lícules que t'ha impressionat més és En terra hostil , ambientada en una altra guerra polèmica, la de l'Iraq.

Aquesta pel·lícula va ser una fita. Mostra la guerra contra l'invisible: als enemics no els veiem mai. Passa el mateix amb nosaltres mateixos, que batallem contra tot el que està soterrat dins nostre.

Últimament s'han publicat llibres que parlen sobre les conseqüències dels conflictes bèl·lics, com ara L'art francès de la guerra , d'Alexis Jenni, o Hombres , de Laurent Mauvignier. En el teu cas és diferent: el camp de batalla és l'escenari més important de la novel·la.

Aquest punt em va fer trencar molt el cap. Hauria pogut explicar la guerra des de les seqüeles, però necessitava que els personatges travessessin el conflicte en temps present. S'hi havien d'enfrontar directament. La visita a la base afganesa em va permetre disfressar-me de soldat i explicar la guerra d'una manera molt directa, sense fer-la gens intel·lectual. Aquesta és també la idea del títol: El cos humà busca les connexions entre el que passa a fora i el conflicte interior.

Igual que a La solitud dels nombres primers , el pes del passat és determinant en tots els personatges d'aquesta novel·la.

Com a escriptor necessito conèixer molt els personatges des del principi i descobrir com s'han convertit en el que són. Jo mateix encara estic passant comptes amb moltes històries del meu propi passat, i acabo transmetent aquestes batalles a la ficció.

¿El punt de partida va ser el tinent Egitto, el sergent Antonio René o algun dels soldats de l'escamot?

És curiosa la pregunta. Em va passar una cosa especial: vaig començar a treballar amb tots els soldats del cap. Durant molt de temps, l'escena que obria la novel·la era aquella en què els joves esperen que passi un avió i els tiri productes alimentaris. Com a escriptor era un repte important imaginar tot l'escamot junt, actuant com si fossin un sol cos. Diria que aquest personatge col·lectiu es manté al llarg de tota la novel·la. De fet, l'edat que tenen els nois és l'última en què et veus formant part d'un sol grup que es mou alhora.

Vas escriure un article de presentació de la novel·la en què deies que els nois havien de passar de l'edat de la tranquil·litat ( spensieratezza ) a la de la responsabilitat ( responsabilità ).

Per això els col·loco en una situació límit com la guerra. Quan arriba la mort i la violència, crea una transformació irreversible amb el que hi havia abans. Per això vaig triar com a epígraf una frase de Res de nou a l'oest , d'Erich Maria Remarque: "Però encara que ens el tornessin, aquell paisatge de la nostra joventut, no sabríem gaire què fer-ne". És una llàstima que a Itàlia aquest autor s'hagi convertit en una de les lectures obligatòries de l'escola: quan això passa, els llibres es converteixen en una espècie de textos sagrats que perden la capacitat de parlar sincerament amb cada lector.

Què comparteix amb el tinent Egitto, un dels personatges centrals de la novel·la?

És un home que va ser format amb un determinisme molt sever, com em va passar a mi. No ha estat fins a aquests últims cinc anys que no he començat a lluitar contra això: fins fa poc, veia la compassió com una reacció bioquímica. Abans de fer aquest llibre estava malalt de raó.