ELS LLIBRES I LES COSES

El cos és el missatge

Amb les mans lligades ens costaria més parlar, se'ns faria més difícil expressar allò que volem dir. La bona literatura és la que, entre d'altres coses, sap suplir el llenguatge dels gestos, tan ric, tan interioritzat. La gestualitat és un llenguatge que també ens fa humans. Això és el que investiga el filòleg Lluís Payrató, que amb l'assaig El gest nostre de cada dia (PAM) reprèn i actualitza la feina pionera de Joan Amades, que el 1957 va publicar a l'Argentina El gest a Catalunya . És a la mateixa Argentina, per exemple, on el gest català del pam i pipa -allargar el nas amb la mà oberta, normalment acompanyat oralment d'un "elis, elis..."- és conegut com el pito catalán . Si entreu a internet hi trobareu nombroses referències. Els immigrants catalans devien fer forat amb el seu to burleta. En castellà, ves per on, aquest gest no té un nom propi.

Al costat del pam i pipa , històricament el més estudiat, només hi ha un altre gest que tingui una monografia exclusiva: fer la figa. El portuguès José Leite de Vasconcellos va publicar-la el 1925. Fer la figa forma part del repertori de burles sexuals;consisteix a tancar la mà fent sortir el dit polze entre l'índex i el del mig. Per Amades, té el seu origen en la Grècia clàssica, quan s'hi donava un caràcter de conjur. De fet, però, avui dia tenen més protagonisme com a insult sexual el dit impúdic (el dit del mig sobresortint en un puny clos) i fer la botifarra, també popular en altres idiomes: en castellà és el corte de mangas; al Brasil, la banana; en francès, el bras d'honneur ...

¿Podem parlar d'una gestualitat pròpia catalana? Per Payrató, "els tòpics -entre romàntics i nacionalistes- pel que fa al caràcter exclusiu de la gestualitat dels pobles i nacions han perdut tota mena de sentit, per bé que l'altre extrem -el gest com a llenguatge universal- ja sabem també que no té cap credibilitat ni base empírica". O sigui: ni universalisme ingenu ni relativisme cultural exagerat. En el cas català, "no trobem a penes gestos que es puguin considerar estrictament exclusius, segurament només algun de relacionat amb la fraseologia pròpia, per exemple ser un barrut o ser un galtes ". La nostra gestualitat, conclou, és la comuna de l'entorn nomàtic i mediterrani. I la pròpia de l'ésser humà: "La cultura no ha creat només llibres i eines, sinó maneres de parlar, de moure's, de gesticular i de fer servir les eines".

Més continguts de