Un escriptor que es mulla

Oblideu-vos, lectors, de la dificultat lògica de pronunciar el nom d'aquest escriptor brasiler perquè és l'únic d'aquest llibre que fa pujada. Els lleopards de Kafka , editada per Raig Verd, és una nouvelle irònica i intel·ligent sobre l'absurditat de la vida i l'amor a la literatura. En els dies previs a la Revolució Russa, un sastre de poble, tan audaç com ridícul, ha de complir l'encàrrec d'una missió secreta encomanada per Trotski. Scliar engega la maquinària de l'humor des de les primeres pàgines. Bateja el sastre amb el nom de Ratolí, un animal esmunyedís i poruc que confecciona americanes on la màniga de l'esquerra és més curta per poder veure millor el rellotge. L'escriptor ens planta davant d'un personatge excèntric, maldestre i ridícul que és capaç de deixar-ho tot i embarcar-se en una aventura que el durà a Praga, on coneixerà Kafka.

És tracta d'una història plena d'humor i malentesos en què les esgarrapades de la vida fan somriure, en lloc d'incomodar. Sabem que al Ratolí res li pot anar gaire bé i gaudim, amagats darrere els fulls de la novel·la, amb les desgràcies de vodevil que pateix el personatge. Scliar no podia escriure una novel·leta d'espionatge per fer passar l'estona. Com ja havia demostrat anteriorment en altres textos, a Els lleopards de Kafka es mulla. Denuncia la situació dels jueus com a caps de turc a l'imperi tsarista i elabora un retrat social de l'Europa de l'Est a finals de la Primera Guerra Mundial. Fins i tot, l'escriptor treu l'afilador per riure's de la ingenuïtat dels grups marxistes capaços de gastar una devoció per Trotski com la que sentiria un catòlic per un sant. Scliar dibuixa anècdotes delirants. El grup del qual forma part el Ratolí és capaç de recitar de memòria La Internacional però incapaç de cantar-la perquè no l'ha escoltada mai. Potser en un gir massa brusc l'escriptor s'ho fa venir bé per acabar lligant aquesta història amb la pròpia, la de la dictadura brasilera del 64. Així, avisa el lector del perill de trobar-se uns tigres afamats a la cantonada, símbols de l'opressió (cadascú la seva). La literatura, si no pot salvar-nos, com a mínim pot fer que les bèsties reculin durant una bona estona.

Més continguts de