Segons el periodista britànic Ed Vulliamy, el territori fronterer que separa Mèxic dels EUA és com un país. El seu nom és Amèxica, s'estén des de l'oceà Pacífic fins al golf de Mèxic al llarg de més de 3.000 quilòmetres i és una de les zones del planeta amb més trànsit comercial i de persones. Durant els últims anys també s'ha convertit en l'escenari d'una de les voràgines de violència més cruentes que es recorden.
La guerra que enfronta els diferents càrtels de la regió -el de Sinaloa, els Zetas, el de Juárez...- per obtenir el control del narcotràfic ha convertit Amèxica en una geografia incommensurable de la calamitat, en un lloc on les atrocitats més rampants i els horrors més demencials són el pa de cada dia.
En la tradició més admirable del reporterisme aventurer, Ed Vulliamy va recórrer entre el 2008 i el 2009 tot aquest territori amb la intenció de fer-ne una radiografia tan completa com fos possible. El resultat, inevitablement parcial a causa de la magnitud del tema, és Amèxica (Empúries/Tusquets), un retrat cruel i bigarrat, en ocasions significativament confús i en ocasions desbordantment clarificador, d'una regió caracteritzada, sobretot en la seva part mexicana, per la violència extrema i sovint indiscriminada dels càrtels, per la corrupció i la ineptitud policial i política, per una epidèmia d'addiccions a les drogues més dures, pel blanqueig de diners a gran escala, pel tràfic d'armes i de persones, per un masclisme atàvic (clau última del feminicidi de Ciudad Juárez) i per una religiositat exacerbada que moltes vegades es concreta en una inquietant fascinació per la mort (el culte a la Santa Muerte) i tot el que hi té a veure.
Més enllà de la valentia amb què Vulliamy treu a la llum els draps bruts de gairebé tothom (de les autoritats mexicanes, però també de les empreses americanes), de la perspicàcia amb què descriu el funcionament d'un narcocapitalisme que ja no controla ningú i de l'empatia admirativa amb què retrata aquella minoria d'herois anònims que no es resignen a la implacabilitat de la tragèdia, un dels aspectes més interessants del llibre és la rica galeria de personatges i d'escenaris que hi surten.
Fa la impressió que l'autor ha parlat amb tothom -ionquis, empleades de maquiladoras , immigrants, sindicalistes, sicaris, directors de centres de rehabilitació, periodistes amenaçats de mort, mares de noies assassinades, cowboys que vigilen la frontera des de Texas...- i que també ha estat a tot arreu: els dos Laredos, els deserts de Sonora i Arizona, Ciudad Juárez, El Paso, Río Grande... Aquesta enorme varietat d'espais i de persones dóna al llibre un aire furiosament desordenat, expressionista i calidoscòpic.
Amèxica desprèn la vivor llefiscosa i càlida d'un enfilall de trossos de vida que, després de ser arrabassats de la realitat sense anestèsia, haguessin estat trasplantats, encara bategant, sobre la pàgina. L'estil directe però elaborat d'Ed Vulliamy fa que certes escenes o imatges -els cossos decapitats o dissolts en àcid, els testimonis dels innocents que viuen amb la por al cos però no es rendeixen- semblin el relat d'un deliri. O una versió de l' Infern de Dante Alighieri amb música i lletra de narcocorrido . Humanament, esgarrifós i molt meritori. Periodísticament, ambiciós i molt -molt- notable.
