EL LLIBRE DE LA SETMANA

La insuportable veritat de Roberto Saviano

Decididament, la recerca obsessiva per contar tota la veritat ha acabat convertint Roberto Saviano en un monstre (com ell mateix reconeix). I és que la vida humana transcorre entre mitges veritats (a la vida personal), quarts de veritat (a la vida social), vuitens de veritat (a la vida professional) i porcions cada cop més petites de veritat a mesura que la vida de cadascú és més pública i menys privada, fins al punt que el consens amb la veritat és el que ens permet arribar a algun lloc (o no) en aquesta vida. I quan parlo de monstre, vull dir que Saviano ha pagat un preu molt alt pel seu compromís infrangible amb la veritat. Després de la publicació de Gomorra va ser amenaçat de mort per la màfia, i des del 2006 (quan només tenia 27 anys) viu amagat i sota protecció policial. Tampoc el va ajudar a fer amics a les altes esferes la publicació d’ Escapa’t amb mi, en què passava comptes amb la corrupció política italiana i denunciava com s’havia boicotejat una sèrie televisiva de denúncia que havia escrit per a la televisió italiana. I en les entrevistes concedides amb motiu de la publicació del llibre que ara comentem, ZeroZeroZero, l’hem sentit queixar-se de no tenir vida: la seva monstruositat en perseguir la veritat l’ha convertit en una monstruositat equivalent, en un buit on només hi cap la feina, la investigació, aquesta acumulació de dades i fets, fins al punt que al mateix llibre acabi dient: “Fa anys que em pregunto de què serveix informar de morts i tirotejos. Val la pena tot això? Per quin motiu? Perquè et cridin per assessorar algú? Perquè donis un curs de sis setmanes en alguna universitat, prestigiosa, si pot ser?” I no s’ho pregunta una sola vegada al llarg del llibre, sinó moltes, com un leitmotiv: “¿És culpa meva si continuo cridant i tinc la sensació que ja no hi ha ningú disposat a escoltar-me?”

De vegades, llegint aquesta mena d’informe sobre la producció, distribució, control del mercat, guerres entre càrtels i altres elements que formen l’entrellat del tràfic mundial de la cocaïna, el lector comparteix aquesta mena de dubte existencial de l’autor. I a mesura que anem llegint la vida de l’infiltrat Kiki Camarena i la seva esgarrifosa mort en ser descobert, el funcionament intern de Los Zetas, o l’extrema crueltat de les maras del Salvador i els seus rituals d’iniciació per als nous membres (masculins i femenins: fàcils d’imaginar), mentre ens assabentem amb sorpresa que les xarxes més cruels no són les russes ni les colombianes, sinó les guatemalenques, i coneixem l’escola que hi ha a Curaçao, a les antigues Antilles holandeses, per aprendre a introduir-te a la panxa tots els òvuls plens de cocaïna que t’hi càpiguen (al capítol L’Àfrica és blanca ), mentre ens sorprèn (o no) l’amplitud de l’enginy humà a l’hora de colar la cocaïna de contraban, ens preguntem de què servirà tot aquest munt d’informació que Saviano compila de vegades gairebé amb delectació.

Un fluorescent perdut

El problema de la literatura de denúncia actual (com s’ha vist en els últims anys amb la crisi econòmica), en les seves variants més o menys combatives, és que sembla com aquests fluorescents que a les pel·lícules llancen per veure la profunditat d’una fossa: van molt lluny, i arriben fins al final, però allà resten, a una fondària perduda, perquè les seves veritats no poden fer res contra aquesta construcció que ens venen com a realitat i que ens diu que val més gastar milions cada any lluitant (vanament) contra el tràfic de drogues que una cosa tan senzilla, racional i beneficiosa per a tothom com legalitzar-les. La polèmica és morta abans de néixer, i els pares de família prefereixen l’adoctrinament antidroga que lluitar perquè els fills sàpiguen el que prenen.

És estrany, l’últim Saviano: els capítols informatius s’alternen amb altres de pseudoliteraris (hi ha fins tot un poema) d’un to entre apocalíptic i desenganyat. De vegades hi trobem a faltar una mica menys de detall, una visió més de conjunt, dels motius que fan que aquesta proliferació de delinqüents -algun de llegendari- es lliuri a una vida boja, breu i fulgurant com un esclat.