Comencem, per una vegada, pel final, és a dir, per la crítica a la traducció dels textos (això quan n'hi ha en què sovint és ignorada). No cal ser germanista per adonar-se que som davant d'una traducció impecable, que signa Marc Jiménez Buzzi. Això ens permet gaudir de la prosa crepitant d'idees d'Ernst Robert Curtius (1886-1956), seguint el seu discurs absolutament diàfan, tot i que farcit de tremendes paradoxes. Cal aplaudir la iniciativa d'Antoni Martí Monterde, que ha tingut cura de l'edició i n'ha escrit la introducció. Hom podria pensar que l'obra dispersa d'un filòleg -i per torna, "invisible", com l'anomena Martí, perquè es tracta d'escrits sovint no reeditats i de difícil accés al lector- ha d'interessar únicament a la gent del gremi, i encara. Però aquesta seria una idea del tot errada. E.R. Curtius és conegut per la seva obra mestra del 1948, Literatura europea i Edat Mitjana llatina . Un dels temes del llibre Crisi de l'humanisme no només no ha passat de moda sinó que és de rabiosa actualitat: Europa. "Hauria de ser possible elaborar un programa de reorganització espiritual que comprengui totes les energies constructives d'Europa" diu a Restauració de la raó (1927). Però, alerta, també hi diu el que dóna títol a aquesta ressenya.
Edicions de la Ela Geminada, una d'aquestes magnífiques microeditorials que estan florint en aquests temps convulsos, ha apostat per la recuperació de textos valuosos. És d'agrair que a la pàgina web, en la pestanya d'autors, hi apareguin a sota els traductors. I de fet, es nota en la qualitat de les traduccions (llàstima de l'ortotipografia, ha faltat una última repassada).
L'oportunitat del llibre és total, i per partida doble: d'una banda descobrim que Curtius no és només un romanista erudit, sinó també un humanista apassionat i un historiador de la cultura, amb una escriptura que fa goig; d'altra banda, com dèiem, es tracta d'un recull que pot interessar perfectament a allò que els anglesos anomenen common reader . De fet, la lectura d'aquestes pàgines i d'aquest tarannà ens remet inevitablement a Carles Riba (perquè eren coetanis i per la vena germanòfila de Riba, i, evidentment, per la passió humanista, si més no). Tanmateix Curtius és un personatge complex, i Martí no deixa de remarcar-ho en la Introducció . L'aristocratisme intel·lectual i la necessitat d'ordre terrenal, la defensa aferrissada del logos davant del mite (del concepte enfront de la imatge, per dir-ho en termes de Lluís Duch) el situa, en determinats moments, en la delicada frontera amb el totalitarisme.
La mateixa idea de "l'Internacional de l'Esperit" que ha de vetllar pels valors intemporals de la civilització i defensar-nos de la barbàrie és, en si, elitista, però ho és sense cap rubor. Afirma, sentenciós: "Considerem que les nacions i les cultures constitueixen formes individuals i insubstituïbles de l'esperit i que només de «la plenitud d'aquest domini espiritual» ens pervé la nostra infinitud". La gran síntesi entre cristianisme, romanisme i germanisme sota l'advocació de Carlemany representa per a l'erudit alsacià el nucli de la seva idea de cultura europea, la tesi principal de la seva obra mestra. Ens calen Curtius catalans. Mediterranis, però. Això sí.
