L'any 1987, poc abans de publicar Els escenaris de la memòria , el primer dels textos autobiogràfics construït a partir del retrat de nou escriptors amics -entre els quals hi havia Pier Paolo Pasolini, Mercè Rodoreda i Rafael Alberti-, Josep Maria Castellet va escriure una "breu història literària" d'Edicions 62, on havia treballat des del 1964 després d'acceptar la proposta de Max Cahner, cofundador, juntament amb Ramon Bastardes, de l'editorial.

"Que ningú no vegi en la meva decisió cap sacrifici patriòtic", alerta Castellet al primer capítol del volum. Un quart de segle després de ser escrit, Memòries confidencials d'un editor ha estat revisat i ampliat amb un afegitó de 20 pàgines que cobreix els 10 anys previs a la jubilació (1987-1997) i un comiat brevíssim en què, a més d'esmentar les tres editores que l'han succeït -Anik Lapointe, Martina Ros i Pilar Beltran- fa referència a l'absorció per part de Planeta: "L'any 2000 vaig ser nomenat president del consell i el 2006 hi va haver un important canvi de l'accionariat que va comportar, entre altres coses, la incorporació de diversos segells editorials en llengua catalana, els quals componen l'actual Grup 62".

Amb 85 anys fets, Castellet conserva la tipologia "astènica" que va delimitar el psiquiatre i neuròleg Ernest Kretschmer: "filiforme" i "vincladís", la seva "alçada mitjana considerablement allargada" segueix impressionant. La mirada ferma i el discurs, segur i immutable, acaben de blindar una figura que ha fet una important contribució a l'edició catalana. "Quan en Cahner em va venir a buscar volia un editor literari però tenia una urgència -diu Castellet-: volia llançar una col·lecció de novel·la estrangera rigorosament contemporània. En aquells moments, jo formava part del comitè de lectura de Seix Barral i coneixia molt bé el panorama europeu gràcies al Prix International de Littérature". Poc després de posar-se a pensar en aquest futur catàleg, Cahner va ser expulsat d'Espanya. Castellet el va anar a trobar a Perpinyà per explicar-li "un pla de publicacions ambiciós", que passava per Antologia Catalana, una col·lecció dirigida per Joaquim Molas, El Balancí -l'esperada línia de novel·la estrangera- i la col·lecció de clàssics del pensament contemporani, entre d'altres.

"Un dels meus objectius ha estat contribuir a la desprovincianització -recorda Castellet-. El franquisme volia que en català només fossin publicats els autors d'aquí. Això era justament el que calia combatre. Cinquanta anys després podem dir que des d'un punt de vista literari el lector està al dia de les obres més importants que es publiquen al món". Durant la dècada dels 60, alguns dels autors publicats per Edicions 62 van ser Vasco Pratolini, Heinrich Böll, Alain Robbe-Grillet, Italo Calvino i Günter Grass. Mig segle després, i havent superat els 650 títols, El Balancí compagina autors catalans i internacionals: algunes de les últimes novetats són Diari d'hivern , de Paul Auster, Cabaret Pompeya , d'Andreu Martín, El llenguatge secret de les flors , de Vanessa Diffenbaugh i El caçador d'ombres , de Joan Barril.

El petit editor i l'esperit viatger

"L'actual sistema d'editors és una evolució completament racional del sector -opina Castellet-. Com a director literari m'ho vaig passar molt bé: tenia la llibertat de fer el que em donava la gana i quan tens aquest vici és molt difícil que te'l treguin. La figura de l'editor-director literari (com van ser Carlos Barral i Jorge Herralde) s'ha anat acabant".

Castellet reconeix les virtuts de les estructures petites, tot sovint temeràries, encara amb el record al cap dels primers anys -difícils i precaris- d'Edicions 62: "Quan has estat al davant d'una editorial important, t'adones que el petit editor sempre és imprescindible. Fa una feina fantàstica -fins i tot pot arribar a obrir camins- i envejaries publicar algun dels seus títols i autors, encara que sàpigues que no acabaran de ser rendibles".

Abans d'assumir el càrrec d'Edicions 62, la formació literària de Castellet s'havia nodrit en part gràcies a l'amistat amb Carlos Barral, els germans Ferrater, Juan Goytisolo i Jaime Gil de Biedma. "Em va venir d'ells, la idea de sortir a fora per aprendre més -recorda Castellet-. La situació política del moment ens ho posava molt difícil. Després d'estades a París i Londres durant la dècada dels 50, el contacte amb l'estranger es va anar fent més i més imprescindible. A la dècada següent vaig tenir l'oportunitat de sortir bastant, gràcies a la Comunitat Europea d'Escriptors, de la qual formava part".

A Memòries confidencials d'un editor explica les expedicions italianes amb J.V. Foix i Maurici Serrahima. Més endavant, l'any 1967, viatja a Caracas just després d'un terratrèmol espectacular, i rep el representant de la Generalitat, Marc Aureli Vila, a la seva habitació d'hotel -i en calçotets-. El viatge més arriscat arribaria més endavant: l'any 1972 va passar uns dies amb Mario Vargas Llosa i l'agent literària Carme Balcells a Veneçuela, el Perú i Xile. "A Iquitos en Mario ens va voler ensenyar un poblat que investigava per al llibre Pantaleón y las visitadoras . Fent camí enmig de la selva, la Carme i jo vam acabar caient en un rierol". No hi van trobar "cocodrils ni altres bèsties perilloses", escriu a Memòries confidencials d'un editor , que encara amaga un últim viatge a Miami i Tampa acompanyat de Joan Perucho. "Fa poc llegia unes paraules molt encertades de Carlo Ginzburg -diu Castellet-. Deia que la veritat de la memòria no és la veritat dels fets. Pot ser-ho, però no és així necessàriament. Això ens salva una mica, als escriptors...". Com totes les memòries, la de Castellet és altament selectiva: a més d'un lector les omissions li seran tant o més reveladores que els noms seleccionats.