En les últimes setmanes, cada cop que pujo o baixo a l'estació del metro, em saluden dos grans cartells de la Marató de Barcelona amb el lema Supera't . D'anada veig unes noies assegudes a terra, somrients, que s'estan cordant el calçat esportiu i de tornada topo amb la mirada d'un jove decidit i content amb la gesta que se suposa que acaba de fer. Els cartells encara hi són, tot i que la cursa ja s'ha fet. I la presència muda d'aquest optimisme lleuger, sabent que l'edició d'aquest any s'ha endut la vida d'un corredor, fa francament basarda.
Els contes de Tina Vallès se situen enmig d'aquestes dues imatges. En un costat tenim el cartell publicitari i a l'altra banda hi ha la dura realitat, que sempre és imperfecta i pot resultar fins i tot brutal. El tema principal dels seus relats -per molt que no sigui mai explícit- és com aconseguir fondre's amb la imatge del cartell, com adaptar la vida a les expectatives que havíem posat en un projecte. Aquesta recerca infructuosa és versàtil i funciona en contextos ben diferents. L'autora hi troba, per exemple, un recurs efectiu per tenyir les relacions quotidianes d'un deix nostàlgic. El protagonista de la generació dels ni-ni , acompanyat d'una mare desconcertada pels invents tecnològics, intenta restablir la connexió telefònica, però l'avaria es va allargant més i més, tot plegat és cada cop més absurd... Fins que les petites vicissituds domèstiques acaben amb la conclusió que hi havia un altre temps més amable en el qual les màquines no disposaven de les vides de les persones. La trama és efectiva, els embolics fan recordar vivament la comunicació enutjosa amb les centrals d'atenció als clients, cert. Però la nostàlgia és (sempre) un sentiment fals perquè el món dòcil d'abans mai no va existir.
No tots els conflictes del llibre acaben amb una lliçó moral tan senzilla, hi ha històries que sí que fan una punxada, com la lacònica frase que tanca el relat de la Laura: "M'he de fer una mamografia". No cal res més, tot és instantàniament comprensible. El calfred que recorre l'espinada davant la mera possibilitat d'un càncer confirma la tensió entre la vida controlada que desitgem i la impossibilitat d'esquivar l'atzar.
Les estacions de metro -un lloc fins i tot massa adient- aquests dies també estan plenes de cartells que anuncien una nova encarnació d'Anna Karenina. Si cal descriure la noció tràgica de la vida, potser un dels motius que millor la representa és l'Anna de Tolstoi, que salta sota les rodes del tren, però el món, immutable i fred, continua.
Els amants descrits per Tina Vallès no ens projectaran pas en aquest espai infinit en el qual la vida individual és una fràgil volva de pols. L'autora ens presenta una parella d'adúlters que decideixen saltar-se els compromisos socials i acaben fent l'amor en una galeria: primer al magatzem, després al mig de la botiga tancada, però allò que els excitaria més seria fer-ho a l'aparador. Viuen, doncs, la seva aventura com una infracció necessària, fins i tot imprescindible, per confirmar el rol d'un personatge liberal i llançat. Tina Vallès encerta en la diagnosi: vivim en un moment de passions fetes només per ser mostrades. Per ser rendible, el desig ha de ser disponible als ulls de tothom. Els contes d'El parèntesi més llarg se situen, doncs, en l'incòmode espai de la "poesia de l'experiència". Al costat de moments lluminosos, n'hi ha també d'altres que ofereixen simplement les solucions prefabricades de com superar les crisis.
