El primer consell que el periodista Gay Talese va donar ahir als seus companys de professió mentre feia memòria de la seva experiència vital i professional -dos aspectes que, en el seu cas, estan lligats amb nusos enrevessats de corbata- va ser que estimulessin i satisfessin la seva curiositat. "La meva mare tenia una botiga de roba a Ocean City, el lloc on em vaig criar. Hi anaven moltes dones de mitjana edat, amb diners i amb sobrepès, que intentaven trobar alguna peça que millorés el seu aspecte", va recordar el periodista, enfundat en un dels seus vestits fets a mida i mesurant el seu discurs amb el rigor d'un bon sastre. "Mentre les clientes s'emprovaven la roba parlaven dels seus problemes, i aquests problemes reflectien situacions socials que jo escoltava mentre embolicava paquets o feia altres petites feines que m'havia encarregat la mare".

Talese va aprendre a escoltar i a interessar-se per altres vides entre faldilles, pantalons i peces més íntimes. "El periodisme intenta entendre els altres, i per fer-ho cal estar atent i ser terriblement curiós", va explicar l'autor de desenes de reportatges -extensos i literaris, cosa cada cop més difícil de trobar als mitjans- i mitja dotzena de llibres ambiciosos en què exhibeix el seu omnivorisme: va repassar els canvis de la relació de parella a La mujer de tu prójimo (1981, publicat per Debate a finals del 2010); va explicar la història del New York Times , diari en què va treballar durant dotze anys, a The kingdom and the power (1969); va fer un retrat extensíssim d'un dels gàngsters novaiorquesos més coneguts, Joe Bonanno, a Honrarás a tu padre (1971, publicat ara per Alfaguara); ha dedicat els últims anys a fer memòria de la seva família ( Unto the Sons , 1992) i a recordar uns quants reportatges que ha hagut de deixar córrer ( A writer's life , 2006); aquesta tardor està previst que apareguin les memòries del mig segle que ha passat al costat de l'editora de Doubleday Press Nan Talese.

Trencar fronteres

"Els periodistes som la infanteria de la història: estem a primera línia dels esdeveniments, que al cap d'uns anys prenen noves lectures", va deixar anar després que li preguntessin -no gaire oportunament- per la seva visió sobre el règim castrista: "Tinc opinions contradictòries sobre gairebé tot, perquè la meva feina és mirar-me la realitat des de diversos punts de vista". Talese, que s'ha donat a conèixer tant pel seu mètode de treball, proper al Nou Periodisme, com pel retrat desmitificador d'unes quantes celebritats -entre les quals hi ha Frank Sinatra, Joe DiMaggio i Muhammad Ali- va remarcar la seva atracció "per tots aquells que no sortien a les notícies: em resultava tan interessant la gent que netejava les tovalloles dels jugadors de futbol americà com els jugadors mateixos, i potser més que els presidents".

"Autors com Josep Mitchell, Tom Wolfe, David Halberstam i Joan Didion van ajudar a trencar les fronteres entre ficció i no-ficció", va admetre Talese, que va deixar sàviament la crítica tecnològica per al tram final de la intervenció: "L'aparició de la gravadora a principis de la dècada dels 60 va disminuir l'ambició i les possibilitats dels reportatges. Va instaurar la dinàmica de la pregunta-resposta. Més endavant, els ordinadors han reduït el món a una pantalla petita".