Simplificant molt i molt, podríem dir que la novel·la nord-americana de finals del segle XX i principis del XXI ha oscil·lat entre dos pols antagònics. D'una banda, el pol de la postmodernitat pura i dura, representat per l'obra experimental, sovint inclassificable, de David Foster Wallace. De l'altra, el pol del classicisme, realista i d'intencions poc o gens innovadores, representat per l'obra de Jonathan Franzen, hereu orgullós i meritori de la robusta tradició decimonònica. Entremig, hi trobem una miríada d'autors que han adoptat un posicionament menys tancat i unívoc. I que, amb intel·ligència i ambició, han agafat coses tant d'un pol com de l'altre. De la mateixa generació que Foster Wallace i Franzen, hi ha sobretot dos autors que han escrit novel·les excel·lents a partir d'una voluntat decidida i radical de modernitat però alhora assumint sense embuts les millors lliçons del passat. Són Michael Chabon, responsable de les esplèndides Joves prodigiosos i Les extraordinàries aventures d'en Kavalier i en Clay , i Jeffrey Eugenides. La qualitat i l'atractiu de les seves respectives propostes novel·lístiques rau en la capacitat per demostrar que Tolstoi i Borges -o Dickens i Nabokov, o Flaubert i Vonnegut- no tan sols no són incompatibles sinó que a més a més són, a aquestes altures de la història literària, necessàriament complementaris.

Fins al moment, la trajectòria de Jeffrey Eugenides es mereix el qualificatiu d'impecable. Va debutar el 1993 amb Les verges suïcides , una devastadora novel·la iniciàtica contada per un narrador plural i en què uns típics suburbis de ciutat nord-americana es converteixen en un hipnòtic escenari de tragèdia grega amb aires de purgatori demencial. El 2002, Eugenides va ser guardonat amb el premi Pulitzer per Middlesex , la fascinant història d'un hermafrodita d'origen grec, una de les fites més espectaculars de la narrativa dels últims temps. Després de nou anys més sense publicar, Eugenides va reaparèixer el 2011 amb la seva tercera novel·la, La trama matrimonial .

El títol fa referència a aquelles novel·les angleses del segle XIX (Austen, Eliot, James…) en què el motor de la trama era el casament -urgències, reticències i dificultats per concretar-lo- de dos dels personatges. La trama matrimonial se centra en el complicat triangle amorós que s'estableix entre una noia i dos nois. Els tres protagonistes, que estan a punt d'acabar la carrera i d'entrar oficialment en la vida adulta, són Madeleine Hanna, una estudiant de literatura, intel·ligent, sensible, feliç i afortunada; Leonard Bankhead, un estudiant de biologia, brillant, enigmàtic i molt inestable per culpa d'un greu trastorn maníac depressiu, i Mitchell Grammaticus, un estudiant de teologia que, despitat perquè la Madeleine s'ha enamorat d'en Leonard, viatja a l'Índia per mirar de trobar-se o aclarir-se espiritualment.

A partir d'una estructura molt àgil i flexible, en què abunden els salts temporals, els canvis de punt de vista i els desplaçaments geogràfics (del campus de la Universitat de Brown fins a la Casa dels Indigents Moribunds de Calcuta), Eugenides ofereix un retrat complet de la iniciació vital de tres joves que, a pesar de les seves diferències de caràcter i biografia, comparteixen un objectiu fonamental: descobrir com els cal viure per ser fidels al que són i no trair el que desitgen.

La trama matrimonial és, sobretot, una inacabable lliçó narrativa. Ja des de la primera pàgina, el lector té clar que Eugenides ho fa tot bé: controla el ritme del relat, dialoga amb veracitat i gràcia, descriu els personatges amb punteria i vivor, organitza amb saviesa l'argument, dosifica la informació per generar els efectes que vol quan i de la manera que vol… Bona feina d'Emili Olcina a l'hora de traslladar al català una prosa riquíssima, que flueix sense esforç i aconsegueix ser creativa i elegant sense floritures ni molestos exhibicionismes. El resultat és, no cal insistir-hi, una novel·la excel·lent. Molt audaç però assequible. Llibresca però entretinguda i plena de vida. Tan intel·ligent com emocionant.