BarcelonaMolts lectors el recorden encara pel pseudònim amb què va firmar la seva producció poètica, Pere Quart. Els seus versos eren tan punxants i corrosius que mai no es va atrevir a posar-hi el nom. Incomprensiblement, però, la resta de la seva obra ha quedat enterrada en l'oblit. El 18 de juny va fer 25 anys que Joan Oliver (1899-1986) va morir; és una bona ocasió per treure-li les teranyines i confirmar que els seus escrits segueixen bategant.

El pare de molts nensLa filla de Pere Quart, Sílvia Oliver, recorda la seva infància

Avui ja hi ha unes quantes generacions que s'han criat recitant els poemes del Bestiari amb més freqüència que el parenostre. Però l'audàcia de Joan Oliver va molt més enllà d'aquest recull, i hi ha pocs nens que l'hagin pogut gaudir amb la intensitat amb què ho va fer la seva filla Sílvia. "Recordo que de petita els pares rebien la visita dels seus amics al pis de la Via Augusta -explica-. Era l'època en què el meu pare traduïa Molière, assessorat pel seu col·lega Xavier Benguerel, que aleshores treballava en una traducció de Les flors del mal . Els caps de setmana, tots dos es col·locaven davant les amistats al menjador de casa, i ens llegien escenes senceres d' El misantrop ". La casa en què Sílvia Oliver va créixer no era com la de les seves amigues. Va educar-se llegint Folch i Torres i el teatre complet de Lorca. De tant en tant, el pare tenia un atac d'inspiració, l'agafava a coll i li cantava cuecas que recordava de l'etapa d'exili a Xile. Va ser una nena privilegiada. Afortunadament, a tota la resta, Joan Oliver ens va deixar un llegat que segueix emocionant els més menuts.

De la revolució al vers"Els 'indignats' l'haurien de recuperar", diu Helena Mesalles

"Encara heu d'aprendre la força del nombre! / La implacable eficàcia / d'un no / just, compacte i unànime! / Arrenqueu-vos la bena". Com diu la lleidatana Helena Mesalles, una de les grans estudioses de la poesia de Joan Oliver, aquests versos podrien servir de consigna al món actual. "El gran mèrit de l'obra de Pere Quart és la seva capacitat de convertir el crit revolucionari en matèria artística -explica Mesalles-. Els poemes de l'Oliver són una reflexió moral i una sàtira crítica absolutament necessàries, tant en la seva època com en l'actual". És per això que la filòloga es pregunta com és possible que l'autor de poemaris com Vacances pagades o Les decapitacions hagi passat de ser una referència cívica a un autor oblidat.

Per una nova Catalunya Miquel Bach estira el fil de la Colla de Sabadell

El primer que es va conèixer de Joan Oliver va ser l'humor absurd i avantguardista que gastava amb els seus amics Francesc Trabal i Armand Obiols a la Colla de Sabadell. "Tots tres van inaugurar una mena de Cabaret Voltaire on es promovia la crítica i la broma provocativa", explica Miquel Bach, de la fundació La Mirada de Sabadell. En una ocasió, els tres triumvirs van instal·lar una banyera a la platja, tocant al mar, i s'hi van ficar vestits de frac i barret de copa alta, perquè tothom els mirés. Amb aquest dispendi d'irreverència dadaista van aconseguir revolucionar la societat vuitcentista i conservadora de les províncies, i van invertir molts esforços per crear una Catalunya avançada i cosmopolita, que encara ara els deu moltes coses; entre d'altres, la Institució de les Lletres Catalanes.

General i generósUn català de Virgínia reivindica la seva projecció internacional

"És una llàstima que la seva obra no s'hagi seguit llegint com mereixia -etziba el filòleg Sam Abrams, nascut a Virgínia, però català fins a la moll de l'os-. Sempre se l'ha estudiat des d'una perspectiva local i historicista, i mai se l'ha col·locat en un context general i generós". Més enllà de les seves opinions polítiques i de la seva lluita contra el franquisme, Joan Oliver va ser un gran home de lletres que es va dedicar a traduir autors tan diversos com Molière, Txékhov, Bernard Shaw o Beckett. És cert que alguns dels seus títols són fruit de les circumstàncies, com l'obra La fam , escrita durant la guerra, o els programes radiofònics que feia des de l'exili, a Xile, contra el monstre del nazisme. Però si fem un pas més enllà trobarem un literat amb tots els ets i uts que mereix un lloc en l'atemporal imperi de la literatura universal.

Volia ser MolièreUn gran estudiós del seu teatre reclama que torni a apujar el teló

Joan Oliver volia ser com Molière: escriure, dirigir i interpretar les seves obres. Per això s'enfadava amb tots els directors de teatre que portaven els seus textos a escena. Però sobretot volia ser com Molière, perquè volia que aquestes creacions arribessin al cartell. "A diferència de Brossa o d'Espriu, que escrivien independentment de les circumstàncies, Joan Oliver utilitzava el seu teatre com una eina immediata -explica Miquel Maria Gibert, filòleg, professor de la Universitat Pompeu Fabra i expert en l'Oliver dramaturg-. La majoria d'aquests textos hereten el teatre francès de bulevard. Són comèdies sobre el món de la burgesia, una mica com el que ja havia intentat fer Carles Soldevila, tot i que amb una forma molts més incisiva i corrosiva". Com tot amant de l'obra d'Oliver, Gibert es queixa que el seu teatre hagi estat oblidat. "Em reservo un espai per reivindicar Ball robat , una obra d'una vigència rabiosa que parla de l'essència del matrimoni i de la seva necessitat -diu-. Mereixeria tornar als escenaris."

Forjadors de l''enjòlit'L'època de director literari de Proa, després de l'exili

Igual que Joan Oliver, l'editorial Proa es va veure obligada a actuar des de l'exili -tot i que mai no va anar més lluny de Perpinyà-. Quan Joan B. Cendrós va fer tornar l'empresa a Barcelona, va nomenar Oliver director literari. "Va portar una bona colla d'escriptors estrangers, i va prologar moltes de les publicacions d'aquella època -recorda Joan Carreras, que va coincidir amb ell, poc temps després, en el consell editorial d'Enciclopèdia Catalana-. Van publicar el primer Saramago en català i l' Obra negra de Marguerite Yourcenar. És en aquesta època també que van forjar l'adjectiu enjòlit per catalogar les novel·les de suspens. Tot i que se'l coneix per la seva irreverència, puc assegurar que era un professional molt seriós".

Insubornable i coherentUn home que va morir igual que va viure: fidel als seus principis

Els que el coneixien sabien que era un home extraordinàriament coherent. Com diu la seva filla, "mai no va baixar del burro". I sembla que ni l'edat el va fer estovar. En els últims anys va malparlar més que mai del rumb que estava prenent el país, i no dubtava a l'hora d'engegar a dida a qui li convingués. En una ocasió, va sortir a TV3 declarant que l'aleshores president de la Generalitat Jordi Pujol era un ase. "Quan tornava a casa després d'una entrevista sempre li deia a la mare: «Eulàlia, crec que he tornat a xerrar massa» -recorda la Sílvia-. Quan ja l'havia dita, li sabia greu". En aquesta època va renunciar a la Creu de Sant Jordi - "De creus i de Jordis ja en tenim prou!", va dir-. I de mica en mica va caure en una depressió, va tancar-se a la seva habitació al·legant que aquest món ja no li interessava i, amb la mateixa coherència amb què havia viscut, va morir.