Un recull de contes dominat per la primavera

No és un miratge aquest llibre, encara que la prosa de Josep M. Argemí estigui poblada de boirines, lluminària fràgil i blancors sepulcrals. Camina ferma, la seva literatura, dins una enfiladissa de paraules que el lector assedegat de bona lletra pensava que ja no retrobaria. Argemí s'ha apoderat d'una frase de Carner, "la primavera al desert" per donar títol al llibre i a un dels relats, la història d'un anacoreta que sap viure feliç en un pedregar. I així, llegeixo somnàmbula, emmetzinada, aquesta Primavera d'una escriptura exuberant en què l'olor de les flors impregna l'aire i les pistoles són afuades sense que la llengua sigui com una nina de porcellana, bonica i buida.

A les fulles del recull hi rauen una colla de personatges il·luminats per una llum d'hivern, bellesa mòrbida sota un sol de manicomi. La literatura fantàstica agafa un significat més ampli: és fantasiosa i fantàstica (en el sentit d'extraordinària). Argemí és un gran escriptor que ha volgut quedar-se a recer dels antics contes de terror. Temàtiques i personatges ens sonaran llunyans, gairebé exòtics en el món d'ara. Hi trobarem rellotgers obsessius, espiritistes en un Eixample fora del temps, bruixes, visionaris, bojos, poetes i col·leccionistes. ¿No està feta d'aquest misteri la bona literatura? Estrafets i magnètics, els personatges ens arrosseguen per un paisatge vigorós i aspre, mirall de La mort i la primavera de Rodoreda. Quantes primaveres, de cop.

Argemí s'atreveix a reinventar la història de famosos personatges de la literatura universal. Dibuixa un Sherlock Holmes que hauria encantat a Conan Doyle, descriu un Casanova insegur i reescriu un final per a Robert Walser (Vila-Matas, no ets l'únic). En la prosa d'Argemí, no hi trobarem els ecos de cap company de generació, ell vola més més alt i mira enrere. Hi ha en les seves pàgines la raresa gòtica de Hoffmann, la precisió de Gógol, el misteri de Borges i, si hem de buscar-hi un nom més proper, la voluptat de Palau i Fabre. L'autor escriu amb la voluntat de ser internacional i atemporal, a través d'uns contes gòtics que algú ens podria explicar una nit, a les fosques, abans d'anar a dormir. La manca d'esglai esgarrifa.

Més continguts de