Estocolm. Un estiu dels primers anys de l'entrada del segle XX. Un metge culte, amb una clientela burgesa, solter i solitari. Es diu Tyko Gabriel Glas i té trenta-tres anys. La vida transcorre amb aparent lentitud: la consulta, les passejades, l'escriptura del dietari. La tempesta és interior, fortíssima, una qüestió de vida o mort. El doctor Glas és l'obra més celebrada de Hjalmar Söderberg (1869-1941), un dels grans autors suecs del tombant del segle XIX al XX. Novel·lista, dramaturg, poeta i periodista, abans de morir va ser molt crític amb el nazisme. La seva millor novel·la la tenim ara a l'abast gràcies a la traducció de Carolina Moreno i a l'editorial Adesiara.

El llibre és del 1905, el mateix any que la Víctor Català publicava Solitud. Si l'autora empordanesa situava el drama interior, existencial, en la pell d'una dona i en un entorn rural, Söderberg feia una operació equivalent amb un home en un entorn urbà, un urbanita que no marxa d'Estocolm ni a l'estiu. Des de l'aïllament, des de la llibertat interior i secreta, tots dos trenquen les costures de l'encotillament social.

El doctor Glas ha estat un nen poc estimat i molt intel·ligent, de pocs amics i menys amigues, només amb el record d'una nit màgica de Sant Joan... Deu anys després és una persona respectada -"la gent potser no confiaria tant en mi si sabés com em costa dormir"-, ¿però hi ha alguna dona a qui sigui capaç d'estimar? Qui és realment ell? Quin sentit té tot plegat? "És molt trist anar pel món tot sol arrossegant una ànima estèril; un ja no sap què inventar-se per tal de sentir alguna cosa, que significa alguna cosa, per tenir-se una mica de respecte a si mateix". Arriba a tenir la sensació que, com en el conte d'Andersen, és "l'ombra que volia transformar-se en persona".

La introspecció, però, dóna pas a l'acció. De cop, la tensió és doble. El doctor segueix tenint somnis i malsons, segueix debatent-se en l'absurditat d'una vida insatisfeta, però, a més, s'autoimposa una missió arriscada que no revelaré per no espatllar la lectura. Necessita ser algú, com sigui: "Volem ser estimats; i, a manca d'això, admirats; i, a manca d'això, temuts; i, a manca d'això, detestats i menyspreats. Volem provocar a la gent un sentiment o un altre. L'ànima s'estremeix davant el buit i necessita el contacte al preu que sigui".