La falsa i inventada donació de Constantí , de Lorenzo Valla, és una obra d'una importància històrica cabdal, com a exemple primerenc de l'abast incisiu de la crítica filològica i com a manifest de l'ambició humanista, quan, de la renovació de les belles lletres, passà a exigir la renovació de la societat en general. Per coneixements històrics, destresa polèmica i gosadia política, Lorenzo Valla era la persona indicada per escriure aquest llibre, i cal dir que no va fer gens curt.

La Donació de Constantí és una falsificació, perpetrada cap al 754, que sostenia que l'emperador Constantí havia cedit l'autoritat temporal sobre Occident al papa Silvestre I. Quan la Donació es va redactar, el papat necessitava desesperadament l'ajuda dels francs per frenar l'avanç longobard sobre Roma. L'autoritat que aquest document li conferia va permetre que el papa Esteve II consagrés el carolingi Pipí I com a rei dels francs i, després, que Lleó III atorgués el títol d'emperador a Carlemany. La sobtada aparició d'un document tan oportú convenia a totes les parts, i si els doctes de la cort carolíngia tenien cap dubte sobre la seua autenticitat, preferiren callar. Però amb el pas del temps el document va anar canviant de significat, i es va convertir en una arma del papat per augmentar el seu poder contra emperadors i reis, amb el propòsit últim de transformar l'Occident cristià en una teocràcia dirigida per Roma.

Al llarg de l'Edat Mitjana, els dubtes sobre el document van existir. Otó III afirmà que era un frau, i Reinald de Dassel -l'astut mentor de Frederic Barba-roja- també ho sospitava; Marsili de Pàdua va explicitar aquestes reserves, i Nicolau de Cusa en va qüestionar amb bons arguments la historicitat. Però la primera refutació feta amb proves filològiques inapel·lables és la de Lorenzo Valla. Valla coneixia bé el llatí dels emperadors romans i sabia que la Donació no podia haver-se escrit al segle IV, sinó molt més tard. La sospita, doncs, es va convertir en certesa: la Donació era falsa. La crítica documental naix amb aquesta demostració.

L'obra de Lorenzo Valla sorprèn, llegida ara. No és precisament un text acadèmic: és un pamflet polític que, a més de defensar els interessos d'Alfons el Magnànim, pretén destruir els fonament de l'autoritat política dels papes i redirigir la clerecia a la seua autèntica funció: la cura espiritual del poble cristià. Els papes no han de provocar guerres, sinó que haurien d'apaivagar-les. Per Valla, la falsa Donació de Constantí, en exacerbar l'ambició terrenal dels papes, n'ha pervertit la missió i ha fomentat la impietat de l'Església. La cristiandat ha de veure-hi més clar.

D'acord amb això, el text s'estructura com un llarg discurs invectiu d'encuny ciceronià. Valla posa així en pràctica el seu ideal humanístic: acoblar l'eloqüència llatina amb la virtut cristiana. El text apel·la amb contundència als arguments filològics, però sobretot al sentit comú i a la moral. El sentit comú diu que un governant no cedeix mai els seus drets voluntàriament; la moral diu que un pastor espiritual no pot acceptar-los sense trair la seua missió. La demostració científica de la falsedat del document prova que el sentit comú i la moral no s'equivoquen.

Aquesta demostració científica és el que ha fet del llibre de Valla un text decisiu de la història europea, però és la seua eloqüència humanista el que el fa digne de ser llegit, encara avui. El seu llatí vibrant i coratjós arriba per moments a ser abassegador. Alejandro Coroleu s'ha esforçat a mantenir aquesta barreja d'elegància i arravatament en la versió catalana. Llevat d'alguna vacil·lació puntual, ho aconsegueix.