Barcelona.Ja fa una pila d'anys que, a la vora dels arrossaires, al Montsià i, de fet, a totes les comarques de l'Ebre, ha emergit un conreu literari particular, propi de la regió, que ha il·luminat una colla d'autors des de la primera meitat del segle XX. Sebastià Joan Arbó (1902-1984) va donar la voga de moltes d'aquestes obres quan l'any 1932 va publicar la seva primera novel·la, Terres de l'Ebre : la història d'un noi jove, en Jordi, criat en els camps de cultiu, on els camperols es deixaven la vida abans que la feina es mecanitzés. Els pares d'Arbó eren jornalers d'una família de terratinents que posseïa grans extensions d'arrossars. Així doncs, quan era petit va viure de prop la vida al camp i la situació dels pagesos i, tot i que l'any 1927 va marxar a Barcelona per guanyar-se el pa com a periodista, sempre hi va dedicar un espai de la seva bibliografia -fins al final de la seva vida, que va escriure les Narracions del Delta .

Des d'Arbó hi ha tot un desplegament de noms: Gerard Vergés, Jesús Moncada i Artur Bladé Desumvila. I aquest any és el moment de donar la benvinguda a una nova generació d'escriptors meridionals que pugen a bord i recorden que la literatura de l'Ebre encara existeix; que no va morir amb Arbó. Una és l'arquitecta Marta Rojals (la Palma d'Ebre, 1975), que debuta amb una novel·la, Primavera, estiu, etcètera , tot just publicada a La Magrana. L'altre és Joan Todó (la Sénia, 1977), de qui Labreu Edicions ja havia llançat el poemari Los fòssils (al ras) . Ara Todó sorprèn amb el seu primer recull de contes, A butxacades , a la mateixa editorial. Un manat d'històries que daten de les seves col·laboracions amb la revista digital Paper de vidre .

El paradís perdut

Si Salvador Espriu es desfeia en elogis per la bellesa dels carrers de Sinera, les joves plomes de Rojals i Todó no es poden estar de fer el seu tribut a la geografia natal. Fa uns anys, tots dos van deixar la casa pairal i van fer camí cap a la ciutat. "Quan vius al poble, no penses que sigui un paradís", diu Marta Rojals. "Però la meva és una generació prematurament arrencada del niu familiar. Quan escrivia Primavera, estiu, etcètera pensava en tots aquells estudiants que agafàvem el tren des de Flix per anar a Tarragona o a Barcelona. Això et fa desenvolupar un sentit de la nostàlgia molt assortit". I la novel·la comença -i no és per parafrasejar Espriu- al cementiri del poble, quan l'Èlia, una noia que ja passa la trentena, arriba de Barcelona per Tots Sants per visitar, com cada any, els morts de la família. Entre les tombes, comença a fer una reconstrucció de la seva infància, de la vida al poble i de la feina al tros.

Però Rojals insisteix que no és una obra autobiogràfica. De fet, assegura que entre ella i l'Èlia hi ha ben poca cosa en comú, a banda, esclar, del poble, l'edat i la carrera. El cas de Joan Todó és diferent i, tot i que els seus contes són molt dispersos -com diu el títol, escrits a butxacades-, l'enxampem, en més d'una ocasió, parlant de la seva història -evident als relats Obres viscudes i Vi de bot i faldes escoceses- . En la resta, és habitual que se situï entre Amposta i Vinaròs, amb el mont Caro delimitant el paisatge.

Els que diuen

lo

"Jo volia escriure una història local", diu Marta Rojals. L'autora de Primavera, estiu, etcètera assegura que, per ella, la qüestió lingüística és una de les trames essencials de la novel·la. "Volia reivindicar que el català occidental també serveix per explicar una història", diu la Marta. "Per mi és important que la gent sàpiga que allà baix existim i diem lo tant per anar al tros com per muntar la placa base d'un PC", especifica. "Quan penso que el meu llibre és intraduïble em sento molt satisfeta. M'agrada saber que no pot arribar més enllà del Marranya".

Joan Todó no és tan bel·ligerant, però coincideix a construir uns personatges amb les marques dialectals ben definides. "Trobo que és una qüestió de versemblança", diu. Però el més important de tot és que tots dos han sabut reproduir perfectament un univers personal que els bull a les venes. Totes dues són obres petites, sense arrogància ni pretensions, però amb molta personalitat. Això les fa ambicioses. I, malgrat la modèstia dels dos autors, superaran el límit comarcal de bon tros.