Entre els autors que, des dels anys noranta, duen a terme una actualització en clau contemporània de la fotografia, hi ha el català Jordi Puig (Cerdanyola del Vallès, 1963). Les seves sèries fotogràfiques de col·lectius units per vincles que sovint ells mateixos desconeixen són, en aquest sentit, emblemàtiques: bessons, enamorats, persones amb mascotes, els qui van viure un bombardeig durant la Guerra Civil o visitants d’un museu. A través de convocatòries en mitjans, se’ls convida a anar a un plató instal·lat en un espai públic i se’ls fa un retrat. El fotògraf pren unes decisions prèvies de composició -un fons monocrom que acostuma a ser blanc, retrats de tres quarts, mirada frontal i amb una execució freda, quasi científica, en línia amb l’obra de Thomas Struth- que unifiquen el conjunt i hi atorguen una gran eficàcia visual.
En comptes de centrar-se en la fragilitat, com acostuma a fer la fotògrafa holandesa Rineke Dijkstra; en la nostra condició productiva, com els retrats de grup del francès Jean-Louis Schoellkopf; o en la pura corporalitat, com el nord-americà Spencer Tunick i les seves mediàtiques i massives convocatòries de persones nues, la fotografia de Jordi Puig aïlla les persones del seu entorn per atorgar-los la dignitat de l’objecte. Els seus retrats, tots de persones anònimes, posen en valor allò que ens fa iguals: la nostra condició de formar part d’un col·lectiu.
Viviu, treballeu o teniu un comerç al Raval i sou net o neta i avi o àvia? Us voleu fer una foto junts? En el seu projecte per al Raval de Barcelona, el fotògraf ha optat per convocar àvies i avis acompanyats de netes i nets. El resultat són més de 60 retrats de grup de diferents edats i orígens. Àvies amb molts nets a càrrec i avis que parlen una llengua diferent dels nets. Alguns no van anar-hi perquè tenen els avis molt lluny. Com en altres convocatòries, la mirada del fotògraf fa emergir històries de vida no sempre evidents.
Cristina Masanés és periodista i documentalista
