Barcelona ha de fer front a tres grans reptes: la desigualtat, la desigualtat i la desigualtat. No és que la ciutat no en tingui d’altres, sinó que aquest ha de ser considerat la causa i l’efecte principal. L’atur, la precarització, l’empobriment, la degradació ambiental, la crisi de confiança política... Totes aquestes qüestions tenen relació directa amb les desigualtats entre els ciutadans -per raó del seu origen social o ètnic, gènere o edat- a l’hora d’accedir a l’educació, a la renda, a l’habitatge, al gaudi de la ciutat, a la possibilitat de fer-se escoltar. Aquesta problemàtica no és nova. La història de Barcelona ha estat marcada per les tensions que se n’han derivat: la Ciutat de les Bombes, la Rosa de Foc... Tanmateix, des de finals dels anys 70 va semblar que la lluita dels veïns, l’acció de l’Ajuntament democràtic i l’establiment de l’estat del benestar permetien anar reduint les desigualtats o, si més no, limitar-ne els efectes.
Avui veiem com aquella evolució positiva es va esvaint i com a la ciutat i a l’àmbit metropolità hi creixen desigualtats insuportables. Donem una sola dada: entre les Corts i el sud del Raval, separats per vuit estacions de metro, la desigualtat en l’esperança de vida dels homes varia de 82 a 74 anys. Exactament 8 anys. A any per estació, si ho voleu. D’aquí al 2025, i més enllà, la principal prioritat de l’Ajuntament ha de ser fer front a aquest problema. No és que una administració local pugui resoldre’l. Cal el concurs de la Generalitat, l’Estat i la mateixa UE. Però el govern de la ciutat pot fer molt per pal·liar els efectes de les desigualtats i, sobretot, per evitar que les diferències de qualitat urbana entre els diversos barris contribueixin a aprofundir-les. Barcelona, per exemple, té la força i els recursos per impulsar un pla de barris similar al que va promoure la Generalitat per a tot Catalunya ara fa uns anys. ¿No és ara el moment de plantejar-ho?
Geògraf i polític nascut a Barcelona el 1957, s’ha especialitzat en els estudis urbans i d’ordenació del territori. Ha sigut director de l’Institut d’Estudis Metropolitans i actualment és professor a la Universitat Autònoma de Barcelona.
