18/04/2015

José Mihran Akdag: Armeni de cognom turc i veí de Bellvitge

5 min
ARMENI DE cOGNOM TURC

EL RECORD DEL GENOCIDI armeni plana sobre els pensaments de José Mihran Akdag. I ell és prou constant i tossut per estar sempre disposat a difondre’l, a defensar la memòria dels seus avantpassats i, alhora, a proclamar la seva passió per la diversitat i la barreja.

Els pares de José Mihran Akdag es van conèixer a Alemanya. Tots dos eren immigrants. María Fernández, andalusa, de Huelva, va triar de marit Berg Akdag, un jove nascut a Istanbul el 1939, que va decidir marxar de Turquia quan va acabar el servei militar. Però sempre que podia el Berg feia saber que ell no era turc, sinó armeni. “A mi m’ho va transmetre molt intensament. M’ho repetia: «Som armenis». Jo, al principi, no ho entenia, no m’ho sentia meu -explica el José Mihran-. Sóc una barreja d’orígens i d’entorns. Vaig néixer a Huelva perquè la meva mare hi va anar a donar a llum quan encara vivien a Alemanya, on vaig estar tres anys, i després un a Andalusia. Amb quatre anys arribo a Catalunya i anem a viure a l’Hospitalet, a Bellvitge. Pots comptar: la immigració de l’àrea metropolitana, armeni, espanyol, Catalunya. I el meu cognom turc: Akdag. El pare em va parlar de les persecucions i jo, al cap d’un temps, descobriria que allò havia sigut un genocidi. Potser el meu pare no tenia prou coneixements per explicar-m’ho d’una manera ordenada, però no va deixar mai de repetir-m’ho: «Som armenis». I això d’armeni resultava llunyà o gairebé inexistent aquí per a molta gent. Per als veïns sempre va ser el Turc: «Què fa el Turc?», em pregunta encara la gent del barri”.

EL CEMENTIRI D’ISTANBUL. En el nom compost del José Mihran hi cohabiten les ressonàncies andaluses de José i les armènies de Mihran, que és com es deia el seu avi. Per a ell és, doncs, un nom venerable; però el seu cognom turc és una cosa especial: és un senyal irrenunciable que explica bona part de la seva identitat. Akdag en turc significa muntanya. Curiós: en l’imaginari del poble armeni hi sobresurt una muntanya sagrada, Ararat, venerada i alhora plorada perquè, tot i ser armènia, és en territori turc. I turcs van ser els que van protegir l’avi Mihran de les matances donant-li el cognom Akdag. Un cop passats els pitjors temps de crueltat Mihran Akdag va viure a Istanbul i va treballar al cementiri armeni. El José Mihran hi va anar per primer cop el 1986, quan encara era un adolescent, i va tornar-hi el 1997. “Impressiona veure la simbologia musulmana envoltant un reducte ple de creus. A la meva àvia, Vartohui Muradian, la bona gent la va salvar d’entre un munt de cadàvers. Li faltava un tros d’orella i tenia cicatrius per tot el cos. Amb tot, els meus avis van mantenir la cultura armènia, protegits per gent turca que no s’havia sumat a tota aquella maldat”.

José Mihran Akdag entén ara perfectament el recorregut vital del seu pare: “¿Que com és que no es va moure per integrar-se en algun moviment armeni de resistència? Aquí tot allò li quedava molt lluny. Arribat d’Alemanya amb la meva mare, el més important era instal·lar-se, tenir una feina i un piset digne. Se suposa que en aquells temps, els anys 70, a Barcelona només hi havia unes deu famílies d’origen armeni, totes provinents de la diàspora. El meu pare només en coneixia una. Sí que més endavant es va integrar a l’oposició antifranquista. Jo he tingut més sort, he pogut accedir a internet i contactar amb les comunitats armènies de Sud-amèrica. És quan prenc plena consciència dels meus orígens. A les escoles on vaig estudiar, el genocidi armeni es desconeixia totalment. Més tard em vaig acostar als armenis de l’antiga URSS que arribaven aquí a treballar.”

UNA IDENTITAT PRESTADA. Un cop aclarit d’on venia, José Mihran Akdag es planteja quina és la seva identitat: “Si em pregunten si em sento armeni contesto que no, però m’agradaria sentir-me’n. La realitat és la que és: jo no formo part de la cultura armènia”. Defuig involucrar-se en idearis nacionalistes però té clar que no renuncia a cap de les seves identitats: “Fins i tot vull que a Catalunya, que hi va haver un temps que em quedava molt lluny, li sigui reconegut el dret a decidir el seu futur”. I arribat a aquest punt, a José Mihran Akdag li surt, un cop més, parlar de la barreja: “M’agrada deixar clar que la meva identitat armènia és una identitat prestada, però m’imposo mantenir-la fins que l’estat turc reconegui el genocidi. Després la identitat que més m’interessa, la d’ésser humà i ciutadà universal, passarà davant. I em sentiré alliberat de debò”.

EL MISSATGE DE KÜBLER-ROSS. José Mihran Akdag té 44 anys i treballa a la sanitat pública. Tot i que no es dedica a les cures pal·liatives li interessa molt el rerefons humanístic que hi ha en el pensament de la doctora Elisabeth Kübler-Ross. El missatge sobre les cinc fases que viu un malalt incurable li ha servit per entendre les cinc etapes per les quals encara passa el poble armeni: “T’han diagnosticat una malaltia que no té cura. La primera fase és la negació. També els armenis, i més tard els jueus, s’autoenganyaven. Els feien sortir de casa per matar-los però ells volien creure que només els obligarien a treballar”. La segona fase és la de la ràbia: “Per què jo? Per què el món no reconeix que ens van massacrar?” El José Mihran recorda com la ràbia i la impotència van empènyer alguns joves armenis a organitzar els comandos de l’Asala, que durant els anys 80 van atemptar contra diplomàtics i interessos turcs. La tercera fase seria una mena de negociació de la realitat: així com el malalt accepta el diagnòstic i només demana una mica més de temps, el poble armeni comença a acceptar que ha quedat marcat per un genocidi. La quarta fase expressa el desconsol, la depressió. I la cinquena i última és, per al malalt, la de la plena acceptació, que és com arriba a sentir-se en pau amb ell mateix. “Però per als armenis -observa- aquesta fase ha quedat a mig acabar, perquè no hi ha hagut reconeixement del crim i del dolor. No haver completat el dol ens està impedint tenir una vida normal com a comunitat. És així com jo ho veig i ho visc”.

RECOMPONDRE EL PUZLE. La vivència del dol armeni porta José Mihran Akdag a activar alguns dels seus registres d’identitat múltiple: “Penso també en les cunetes de les carreteres espanyoles, amb desenes de milers de cadàvers enterrats. Fins que no s’obrin les fosses comunes de la Guerra Civil i fem tots plegats el dol, aquí també tot continuarà igual”. I recorda l’avi Mihran, ajudat per un forner turc. “Per això em resulta impossible sentir odi o hostilitat cap als turcs”, afegeix. Algun dia tornarà al registre de l’església del cementiri armeni d’Istanbul per rellegir llibres d’inscripcions. Ha localitzat parents, però costa establir-hi un contacte fluid. Si cal, visitarà el centre de documentació del Museu del Genocidi a Erevan: “Tinc indicis que allà hi ha informació sobre una part de la meva família. És com un puzle que vull recompondre”. Necessita refer el trencaclosques d’uns orígens tràgics. José Mihran Akdag sap que endinsar-se en l’aclariment del genocidi “és esgotador”, però s’hi ha posat i no pensa renunciar-hi. I menys encara resignar-se.

stats