LA TARDOR DE FA VINT-I-CINC ANYS, tot i haver caigut el Mur, trobo a Berlín dues ciutats en vigília d’unificació política i jurídica però lluny de poder proclamar la unitat. Una ciutat dividida on encara cal marcar un prefix internacional per telefonar a l’edifici del davant. La capital d’Alemanya trigaria uns quants anys a tornar a guarir ferides urbanes i humanes, i a mostrar sense complexos les seves cicatrius. Dono fe de com en aquella tardor del 1990 centenars de ciutadans i visitants continuaven lliurats a l’afició de gratar amb tota mena d’eines els trams de mur visibles al centre per endur-se a casa un bocí de formigó. Millor si era dels que conservaven els colors dels murals pintats a la part Oest.

La reunificació d’Alemanya no havia trigat ni onze mesos: del 9 de novembre del 1989 al 3 d’octubre del 1990. Una cruïlla històrica on l’expressió finestra d’oportunitat, ara tan utilitzada, pren tot el sentit. El canceller Helmut Kohl té la seguretat que un Mikhaïl Gorbatxov debilitat no impedirà la reunificació. Si Moscou no va enviar els tancs el 9 de novembre ja no els traurà. La caiguda del Mur havia obert una finestra, però calia enfilar-s’hi ràpid i saltar. Tot amb tan poc temps que la restauració de la Porta de Brandenburg es va fer contra rellotge. L’estructura de pedra tornava a lluir com en els millors temps però sense la quadriga de la cúspide, que encara era al taller. La gran festa popular de la nit del 3 d’octubre es fa sota una Porta de Brandenburg que ja no divideix, però que apareix davant les càmeres estranya, incompleta.

LA FINESTRA D’OPORTUNITAT l’havia obert la perestroika de Gorbatxov però hi va contribuir la fràgil i acomplexada classe política de la RDA. Des que Erich Honecker va fer públic el seu testament polític dient “Jo només he estat un pobre home”, l’ombra de la Stasi, la policia política comunista, gravitaria damunt la biografia d’un munt de polítics que es presentaven a les eleccions del 18 de març del 1990. Gerald Götting i Wolfgang Schnurr, acusats de corrupció i col·laboracionisme, no podien liderar la CDU de l’Est. Fins i tot el socialdemòcrata Ibrahim Böhme reconeix que ha estat confident de la Stasi. Paradoxalment, el líder neocomunista Gregor Gysi, bon coneixedor de les clavegueres de la RDA, és qui suggereix els certificats de netedat. Gysi no diu res quan el cristianodemòcrata Lothar de Maizière és promogut com el nou i últim primer ministre de la RDA. Sap que està net. Com també ho està la portaveu del govern, una dona jove que atén els més de 3.000 periodistes acreditats als actes de la reunificació. Ens distribueixen dossiers amb el document que posa fi a la Segona Guerra Mundial i a l’ocupació d’Alemanya: el Tractat de Pau que mai s’havia firmat. La portaveu de la RDA manté el somriure en tot moment. Es diu Angela, Angela Merkel. El canceller Helmut Kohl ja s’ha fixat en ella i ben aviat la farà hereva política. A Berlín i a Bonn la coneixen ja com a mädchen, la noia.

LA NIT DEL 3 D’OCTUBRE, al balcó del Reichstag, enmig de música solemne i de focs artificials hi destaca el somriure d’una altra dona: Hannelore Kohl, esposa del canceller. És un somriure petrificat, de publicitat dentífrica, que no passa desapercebut. Hannelore se suïcidarà al cap d’onze anys, el 2001, i aleshores se sabrà el drama amagat pels quaranta-un anys de matrimoni amb Helmut Kohl. Hannelore va ser violada el 1945 per soldats soviètics i després llançada daltabaix d’una finestra. Mai es va recuperar del tot de les ferides del cos ni de les d’una ànima que encarna una de les pàgines més fosques d’un passat que la festa de la reunificació convida a oblidar. La imatge del Reichstag il·luminat -i per al qual Norman Foster ja dibuixa un projecte de cúpula transparent- s’ha sobreposat a la humiliant fotografia del soldat Mikhaïl Iegorov clavant-hi la bandera de l’URSS.

Mentrestant Moscou viu la festa de Berlín en estat de xoc. Com pot ser que Alemanya es reunfiqui i s’incorpori a l’OTAN? ¿No s’havia pactat que una Alemanya unida estaria obligada a ser neutral? Allà al mig del balcó la satisfacció de Helmut Kohl és desbordant: ha aconseguit imposar la reunificació passant per sobre no només del Kremlin sinó també de les reticències de François Mitterrand i de l’hostilitat gens dissimulada de Margaret Thatcher. El canceller, estàtic com el somriure de la seva esposa, anuncia que el grup Daimler-Benz s’encarregarà de la reconstrucció de la Potsdamer Platz. Berlín serà la capital. La finestra d’oportunitat dels alemanys començarà a girar-se en contra de Gorbatxov l’endemà mateix de les celebracions. Els aparells del poder soviètic engegaran una operació d’involució que fracassarà, i la Unió Soviètica deixarà d’existir el 25 de desembre del 1991. Un any, dos mesos i vint-i-dos dies després de la gran festa i dels somriures al balcó del Reichstag.