Horacio Rodríguez Larreta, un MBA de Harvard que el 10 de desembre es convertirà en el nou alcalde de Buenos Aires, té alguna història per explicar. Va ser elegit a dit com a successor en la cursa per a l’alcaldia per l’encara alcalde i avui candidat presidencial Mauricio Macri. Com a cap del govern de la capital argentina Macri va crear, entre altres coses, una xarxa d’autobusos de trànsit ràpid i va adornar Buenos Aires amb carrils bici. La victòria del seu cap de gabinet als comicis municipals celebrats al juliol va ser per a Macri una oportunitat per començar a alimentar la seva pròpia campanya de cara a les eleccions presidencials de diumenge que ve.

Però en molts dels barris pobres de Buenos Aires, la campanya d’Horacio Rodríguez Larreta, igual que la dels altres candidats, no va aixecar gaire entusiasme. Allà l’electricitat es talla sovint i són freqüents les inundacions que deixen carrers impracticables que ningú s’ocupa d’arreglar. La inseguretat és a l’ordre del dia, i els veïns es queixen reiteradament que tant les ambulàncies com la policia tarden massa a arribar quan hi ha alguna emergència. En aquest context, els cartells electorals amb les fotografies dels candidats intentaven reclamar l’atenció dels veïns -i votants- enmig de les barraques d’alumini i maó de la Villa 31, un barri pobre enganxat a l’elegant i sumptuós barri de Retiro. Les maquinàries electorals de partits i candidats saben perfectament que amb una campanya política tradicional no n’hi ha prou en 56 barris de Buenos Aires, on viuen prop de 275.000 persones, una desena part de la població portenya. Per guanyar vots en aquests barris mancats de tot tipus de serveis públics, Rodríguez Larreta i el seu rival, el congressista Martín Lousteau, van haver de recórrer discretament als punteros.

Es tracta d’ aconseguidors de vots, persones conegudes al barri que actuen com a solucionadors de problemes i, fins i tot, de tant en tant com a salvadors, per a tots aquells que, per la seva condició social, no tenen contactes polítics. Aquests personatges gestionen equips de futbol, associacions populars, clíniques i menjadors de beneficència. A la Villa 31 un puntero omple de galetes les bosses per a les dones que van a visitar els seus marits a la presó. Després d’una inundació a San Miguel, un suburbi de Buenos Aires, un puntero no dubta a fer servir una llanxa neumàtica per anar a buscar un inhalador per a un nen que pateix un atac d’asma. Aquestes bones obre s formen part d’un lucratiu esquema de comerç triangular. Els punteros són els encarregats de lliurar els vots dels ciutadans agraïts per aquestes accions, i, a la vegada, els polítics compensen econòmicament els punteros per haver garantit els vots a favor d’un candidat en un determinat districte. Com més vots és capaç de mobilitzar un puntero, més alt és el seu salari.

Aquest clientelisme no és exclusiu de Buenos Aires, on està especialment arrelat als suburbis pobres, ni tan sols de l’Argentina. Però les autoritats argentines han sigut més permissives amb aquesta pràctica que els governs d’altres països de l’Amèrica Llatina. Així ho assegura Rebecca Weitz-Shapiro, investigadora de la Universitat de Brown, als Estats Units, i autora d’un llibre de referència en ciència política sobre la qualitat de la representació política i la responsabilitat dels governs davant dels electors. Weitz-Shapiro considera que “els governs de Mèxic i el Brasil, per exemple, han millorat en la tasca de distribució de beneficis i serveis com una cosa natural i no a canvi de suport polític, i en canvi l’Argentina va endarrerida en aquesta qüestió”.

Alguns ‘punteros’ creuen la línia entre l’intercanvi de favors i el que es considera legalment un frau electoral. Rodrigo Zarazaga és el director i investigador principal del CIAS, un institut de recerca social fundat pels jesuïtes el 1956. Doctor en ciències polítiques per la Universitat de Berkeley, va escriure la seva tesi doctoral sobre el clientelisme a l’Argentina. Com a capellà, havia treballat durant anys als barris més pobres de Buenos Aires, i allà va conèixer directament la lògica política que es crea a partir de la pobresa i l’absència gairebé total de l’estat. Per fer la seva tesi, Zarazaga va entrevistar desenes d’aconseguidors de vots, i explica que, dels 120 punteros amb qui va tenir oportunitat de parlar, 22 van admetre haver robat directament paperetes electorals que donaven suport als candidats de l’oposició. Un puntero d’un suburbi de Buenos Aires recordava que, amb només sis anys, el seu fill s’havia convertit en tot un expert a l’hora de remenar les paperetes electorals. El nen es colava a les seus electorals i esperava fins que els comptadors dels vots se n’anaven a dormir. Aleshores tenia molt ben apresa la lliçó de quines paperetes havia de sostraure en cada cas. “Tot i que aquesta tradició clientelar va estar molt estesa durant el peronisme -explica Zarazaga-, a la majoria de suburbis ningú recorda qui era Perón.

Els punteros han tingut la seva funció com a únics agents visibles d’un estat inexistent per a milers de persones que han estat absolutament oblidades”. Ara el repte seria transformar aquesta xarxa clientelar en una eina de promoció social més transparent i menys capriciosa. A les recents eleccions per a l’alcaldia de Buenos Aires, en què es van utilitzar sistemes de votació electrònica, s’ha evitat la manipulació directa dels vots. Aquí els punteros no poden influir tant en el resultat, tret que el marge de vots sigui molt estret, en part perquè, astutament, se solen situar sempre al voltant dels probables guanyadors. Però als candidats no els agrada córrer riscos. En aquests comicis, tant el candidat Rodríguez Larreta, ara alcalde electe, com el seu contrincant, Martín Lousteau, van esmerçar esforços a autodefinir-se com els abanderats d’una croada contra el clientelisme. Com a alcalde, l’ara candidat presidencial Mauricio Macri va intentar urbanitzar alguns dels suburbis més desafavorits mitjançant un pla de millora dels serveis municipals, una acció que, indirectament, marginava la tasca dels punteros. No obstant això, molts habitants d’aquests barris es van queixar que els projectes desenvolupats eren només accions cridaneres com la construcció de camps de futbol i places públiques, però no resolien problemes crònics en tantes parts de la ciutat, com ara un mal drenatge de l’aigua, carrers ara intransitables perquè no estan asfaltats o la falta de programes socials destinats a evitar la violència. Això fa pensar que els punteros, ara per ara, no corren el perill de perdre el seu lloc de treball.