Publicitat
Publicitat

L’any de la firma de l’Acord de París enceta el lent camí cap a l’energia neta

L'entesa del desembre per molt històrica i necessària que sigui, arriba 20 anys tard i es queda encara molt lluny de ser un èxit

El 2016 serà l’any més calorós que s’haurà registrat, ja que superarà el rècord que ja ha batut el 2015. Ho anunciava fa pocs dies l’oficina meterològica britànica i advertia de l’agreujant que comporta el fenomen del Niño, el pitjor que es registra des del 1998. El canvi climàtic segueix imparable el seu curs, per molt que els líders polítics del món sencer es conjuressin el mes passat a París per fer-hi front. Aquest 2016 serà l’any de la signatura oficial de l’Acord de París –prevista per al 22 d’abril–, un document que, per molt històric i necessari que sigui, arriba 20 anys tard i es queda encara molt lluny de ser un èxit.

“El sentiment és agredolç: l’acord és un abans i un després, perquè suposa una constatació oficial del problema i aconsegueix que totes les nacions es comprometin a combatre’l; però la gran decepció és que tot queda en un conjunt de bones intencions i no hi ha un pla d’acció que obligui a prendre mesures”, resumeix Mariano Marzo, catedràtic de recursos energètics a la UB. L’Acord de París obliga tots els estats del món a presentar plans per mitigar el canvi climàtic i revisar-los a l’alça cada 5 anys. Els rics “haurien” de fer-ho retallant emissions de CO2 i als pobres se’ls “encoratja” a anar en aquesta direcció quan les seves “capacitats i circumstàncies nacionals” els hi permetin. Però tot i que el text fixa l’objectiu de mantenir l’escalfament del planeta “ben per sota dels 2 ºC”, procurant no superar l’1,5 ºC, no aclareix com. És a dir, no especifica cap percentatge de reducció global de les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

“Tothom hauria volgut més, però el senyal que s’envia als inversors és més que clar: que el futur és clarament renovable”, afirma Jaume Morron, secretari general d’Eolicat. Aquest 2016 ja s’espera que es facin algunes passes en aquest camí. Morron assenyala, en aquest sentit, la irrupció de França al sector amb el seu primer gran projecte de parc eòlic marí i la pròrroga pressupostària dels EUA als incentius fiscals a les renovables. La cimera de París també va apadrinar iniciatives milionàries d’inversió público-privada per a la recerca tecnològica en energies netes, que implicaran les principals potències econòmiques, també la Xina, que ja és el primer inversor mundial en l’eòlica. També el 2016 el Marroc inaugurarà la planta solar més gran del món, l’any que acull la Conferència de l’ONU sobre el Canvi Climàtic, la COP22, al desembre a Marràqueix.

Però al mateix temps, tanquem el 2015 amb la decisió històrica del Congrés dels Estats Units d’aixecar la prohibició d’exportar petroli, instaurada l’any 1975. L’èxit del fracking ha tornat a convertir el país en exportador de petroli en un moment en què el preu del barril de Brent segueix en caiguda lliure, precisament per l’intent de l’Aràbia Saudita de frenar la competència nord-americana.

De la negociació climàtica, els països productors de petroli en van sortir ben parats –l’acord ni tan sols parla d’una “descarbonització” a llarg termini–, però alhora “es van sentir al·ludits clarament” i són conscients que el seu temps s’esgota, admet Marzo. Precisament per això, hi ha possibilitats que reaccionin “inundant el mercat de petroli, en una mena de liquidació d’existències que mantindria els preus baixos durant temps i competiria encara amb les renovables”, diu l’analista.

“El 2016 continuarà la tendència creixent de les renovables i la pèrdua de protagonisme del carbó, que és el gran perdedor [de l’Acord de París], però el petroli mantindrà els preus baixos i el gas natural –també barat i menys contaminant– seguirà plantant cara a les renovables”, pronostica. L’energia nuclear també té molt a guanyar en aquest procés i s’erigeix encara com a alternativa a l’Índia i altres països de l’Àsia, malgrat Fukushima. De fet, tot i el seu enorme abaratiment, les renovables encara tenen una porció molt petita del pastís energètic global. El 94% del transport mundial encara depèn del petroli. Morron també és conscient que el canvi no serà de la nit al dia i que calen “dècades” per acabar amb els combustibles fòssils.

Ara per ara, però, en aquest inici del 2016 en què el sud de l’Àfrica viu unes sequeres històriques, el càlid hivern a l’hemisferi nord té almenys una conseqüència positiva: la caiguda en el consum de calefacció.

 

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT