EL VI CATALÀ EL VEIG ARA MATEIX COM EL PAÍS: agitat, neguitós, dubtós, valent, provocador i garbellant. Vivim moments de crear, d’agrupar-se. Estem en construcció. També el vi, a Catalunya, està en plena revolució i reacció. S’acosta una època de canvi, després de passar moments de vaques grasses, on tot s’hi valia. Amb una vinya adequada i una inversió al celler, feies un bon vi i tot anava girant. No calia mirar enrere. Ara ha arribat el moment de la gent de vi, d’aquells que, amb crisi o sense, sempre serem a prop d’aquesta beguda divina. La revolució rau a pensar què hem fet per arribar fins aquí. Manca de reflexió, inèrcia… i quan ens hem aturat i hem contemplat la vinya amb detall, d’allà on surt el fruit, no ho hem vist clar.
La reacció del vi català és allà, a la vinya, buscant una personalitat i un caràcter més nostres que mai; escoltant i recordant els consells de l’avi o el besavi, de la seva manera d’entendre el món del vi, del ritme que requereix un jornal i no una jornada laboral de vuit hores. El vi no és cartesià, és hedonista i plaent. Per entendre’l s’han de tenir els peus a terra però amb capacitat per poder contemplar les vinyes a vol d’ocell. El vi com a art manual que reconforta raó i esperit. El vi no és una moda, és la moda que vol formar part del món del vi. En definitiva, el vi és cultura!
Des dels anys 2007-2008 hem començat a qüestionar el camí que seguíem: un ritme global, amb un gust global, amb un preu global, una venda global i, per tant, un origen global i indefinit. ¿No hauria de ser particular i localitzat, l’origen del vi?
Com a exemple més clar d’aquesta reacció apareix un nou concepte: el vi natural. El Penedès n’és un exponent clar. Des de fa unes veremes, hi sentim molt a parlar del terrer, de l’agricultura ecològica (que és el mínim exigible per fer vins de qualitat), biològica, biodinàmica... En altres paraules, una reflexió sobre d’on venim i cap a on anem. El Penedès és, doncs, la regió de Catalunya més dinàmica, amb més versions de vins, amb vinificacions arriscades; que fa vins per beure i no per tastar, vins d’àmfora, brisats, grisos, escumosos, cercant varietals ancestrals com el garrut, el queixal de llop, mònica... Estem parlant d’un nivell de viticultura insospitat fa uns anys, no per manca de potencial, sinó per manca de decisió. Però la decisió està presa.
En aquests moments el Penedès és la regió que mostra més reflexió, viticultura, provocació, on una dotzena de cellers cerquen un futur fent vins de paisatge. Ho podríem comparar amb la CUP, en el sentit d’un moviment socioviticultural que vol fer les coses d’una altra manera, mentre el Priorat seria el nostre Òmnium Cultural. Després de rebre un ensurt i veure-li les orelles al llop, ens veuríem obligats a formar una ANC, amb tot allò que comporta haver de reunir-te amb no saps qui per construir un futur millor. I al final coincidiu i acordeu amb totes les generacions ser més nosaltres. Amb l’Empordà, que va mostrant la seva maduresa i aprenentatge. L’interior, la Conca i el Bages, amb esperit juvenil de fer vins senyorials, monàstics, humits i fins. Alella, més ecològica que mai amb vins nets de mar. I al sud, allà on el sol pica la testa, la Terra Alta, on tenim vins de caràcters oposats, rústics i elaborats, que segueixen ferms a les seves conviccions de futur. Fins i tot se sent flaire de vi per les alçades del Pirineu, un intent d’elaborar un vi de nou futur en convivència i independència.
